WEB d'Alà BAYLAC-FERRER
[1]
******* Tornar a
l'entrada
Els textos i articles d’aquesta
pàgina poden ser reproduïts, traduïts i difosos sempre i quan se’n citi
l’origen i se faci figurar el nom de l’autor.
Les textes et articles de ce site
peuvent être reproduits, traduits et diffusés à condition d’en citer la
provenance et de faire figurer le nom de l’auteur.
The publication, translation and
diffusion of the texts and articles of this site are allowed on condition that
their source and author are mentioned.
Escrits, d'Alà Baylac-Ferrer, publicats
Sumari
- 2n Seminari Euroregió Pirinenca a la Floresta (6/5/2007) al siti web de Catnord.cat
- Quin model educatiu per normalitzar el català ? (15/4/2007)
- Progrés dels mèdies i recul de la tele en català a Perpinyà i als Països Catalans (12/4/07) al siti web CatNord.cat
- 20.000 occitans perquè visqui la llengua, Alà Baylac Ferrer (18/3/07)
- Quin millor candidat per les llengües “regionals” ? Text per al siti web CatNord.cat (11/3/2007)
- «El català a Cases de Pena», 18/12/2006 a Vilaweb (secció Catalunya Nord) i enviat a El Punt (edició Perpinyà) 23/12/2006 + Primers resultats sintètics de l'enquesta sobre el català a Cases de Pena
- Enquesta sobre les llengües al Liceu de Ceret. Enquête sur les langues au Lycée de Ceret. Dades recollides a l’ocasió del Dia de les llengües realitzada el 18 de desembre 2006.
- «Situation de l’enseignement en catalan - 2006-2007 – Situació de l’ensenyament en català», octubre 2006, Perpinyà, Documents introductoris al 20è Col·loqui de la FLAREP organitzat per l’APLEC.
- «Que Perpinyà salvi el català», 2 de setembre de 2006, in El Punt (edició Perpinyà)
- «L'ensenyament en català exposat als Encontres basco-catalans
transfronterers», Andoian, Martin Ugalde Kultur Parkea, 5 i 6 de maig
de 2006, in Butlletin delSOE, Sindicat Occitan de l'Educacion, juny
2006
- «Geografia» i «Economia », capítols extrets de Qui sem els catalans del nord, Associació Arrels, Perpinyà, 1992
Tornar a l'entrada
Back to the index
¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤
2n Seminari
Euroregió Pirinenca amb catalans, bascos, navarresos,
andorrans
Debaten
l’endegament del territori, els recursos hídrics, el turisme i les xarxes de
comunicacions
(6/5/2007)
Per segon any seguit, les
associacions Amics del Castell de la Floresta (pels catalans) i Gaindegia (pels
bascos) van organitzar encontres de reflexió centrats sobre els pobles i
l’espai del Pirineu. Els dies 4 i 5 de maig 2007, el petit poble de la
Floresta, a tocant de les Borges Blanques (regió de Lleida), va acollir una
vuitantena de participants per treballar sobre les qüestions que afecten
directament el desenvolupament d’aqueixa euroregió pirinenca. Gràcies al suport
de l’Ajuntament de la Floresta, de la Diputació de Lleida i del Consell
Comarcal de les Garrigues, i amb el treball de Josep Maria Solé i tot el seu
equip organitzador, catalans (del sud i del nord), bascos, andorrans i
navarresos van reflexionar, van posar en comú informacions, experiències i
perspectives de desenvolupament dels respectius territoris. En particular, els
exposats i els debats se van centrar en l’endegament i l’ordenació territorial,
en la gestió dels recursos hídrics, en el desenvolupament econòmic i turístic,
en les xarxes de comunicació al si d’un espai Pirineu que va de l’Atlàntic al
Mediterrani. Per Catalunya Nord van ser presents als encontres i van intervenir
en els exposats, Alà Baylac-Ferrer, professor certificat de català a la
Universitat de Perpinyà (Planificació i estructures político-administratives) i
Jeroni Parrilla, encarregat del desenvolupament de la llengua i de la cultura
catalana al Consell General (Turisme i comunicacions).
L’originalitat
–i l’interès- d’aqueixes trobades consisteix en l’enfocament dels temes
abordats : la perspectiva del desenvolupament dels equipaments sobre els
territoris, el desenvolupament econòmic, des de les realitats locals, des de
les administracions més properes als ciutadans, des del respecte de l’entorn i
de la personalitat cultural i de les realitats nacionals (basques, catalanes,
andorranes) i amb un ull crític envers els esquemes habituals que ens venen
imposats des de capitals llunyanes (París, Madrid) i que obliguen a pensar els
equilibris i l’equipament dels espais en funció de lògiques sovint contràries
als interessos dels habitants del Pirineu. Els conferenciants, elegits locals
(president del Consell Comarcal, batlle de la Floresta, representant de la
Diputació), el públic, posant en paral·lel i comparant les informacions, van
deixar clar que la frontera estatal assentada damunt de la serralada pirinenca
és un element pertorbador, discriminador i, en molts casos, perjudicial als
interessos d’un desenvolupament sostenible, d’un equilibri territorial i social
respectuós de l’espai i de la societat. La lògica dels estats, a part de
mantenir separacions anti-naturals i d’afavorir el separatisme cultural, és ben
sovint contrari a la integració de l’espai europeu, a l’eficàcia, la
racionalitat de l’administració, contrari a la normalitat de relacions entre
habitants de regions veïnes, com és el cas del massís del Pirineu. La
inadaptació dels quadres estatals és particularment evident quan s’evoquen els
programes europeus i els esforços de cooperació transfronterers permanentment
entrebancats i retardats pels aparells administratius estatals, i en primer
lloc pels francesos. La feblesa extrema dels poders locals a les regions
franceses i l’embolic increïble de les poques competències descentralitzades
fan que les col·lectivitats territorials franceses són nans comparat a les
autonomies veïnes ; la complexitat i la burocràcia francesa dissuadeixen
(de manera eficaç) el bon funcionament dels programes o estructures
transfrontereres.
Seminaris
i encontres com el de la Floresta i d’Andoain (al País Basc l’any passat)
mostren l’enorme necessitat de multiplicar els contactes i els treballs comuns
en defensa del benestar econòmic, social, ecològic dels pobles per tal de
millorar l’organització dels territoris, contra les maneres de veure, de pensar
exteriors que imposen punts de vistes i decisions amb lògiques
(neo ?)colonials, plans d’explotació dels recursos naturals, humans,
intel·lectuals que no són seus.
Els encontres de la Floresta han
permès de debatre de la utilitat o del caràcter nefast del TGV, de la gestió i
de l’aprofitament de l’aigua (disponible), de les competències i de
l’oportunitat de construir (o no) xarxes de rutes i autopistes, de la veracitat
(o de la falsedat) dels discursos que promouen equipaments costosos i belleu
nefastos per la salvaguarda del medi ambient i de la cohesió identitària dels
pobles del Pirineu. Els bascos van evidenciar que al si del Pirineu no existeix
una xarxa INTER-pirinenca de comunicacions, però al contrari tots els eixos són
TRANS-pirinencs obeïnt a lògiques d’allunyament dels habitants de llur realitat
i de desintegració de les realitats socio-culturals pirinenques.
A Catalunya Nord, seria necessari
estudiar, pensar una política d’endegament del territori que seguís una
perspectiva catalana i nord-catalana, amb dades i lògiques departamentals,
deixant de bandes graelles i normes formatades segons interessos exteriors.
1.
Josep Alà, president
dels Amics de la Floresta, Jaume Setó, batlle de la Floresta.
2. Manel Riera (Andorra), José Allende (Euskadi), Ramon Morell (Lleida), Alà Baylac-Ferrer (Catalunya Nord).
3.
Jeroni Parrilla (Catalunya Nord), Joan Ramon Zaballos (Lleida), Galder Guenaga
(Euskadi).
Tornar a l'entrada
Back to the index
¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤
Quin model educatiu per normalitzar el català ?
(15/4/2007)
L'Observatori de la
Llengua Catalana (observatoridelallengua.cat) va estudiar durant els dos
dies de les seues IV Jornades -13 i 14 d'abril 2007- quin és el model
educatiu ideal per obtenir la normalització de la llengua catalana als Països
Catalans. Una cinquantena de persones, al Santuari de Cura del Puig
de Randa, el lloc de Mallorca on Ramon Llull se va retirar per meditar, van
reflexionar a les millors condicions perquè tots els joves coneguin bé el
català i el facin servir dins la vida de cada dia. L'Observatori té com a
objectiu de "fer un seguiment i una avaluació de la llengua
catalana", des del major rigor científic ; té publicats, sota la coordinació
de Josep Romeu, 12 estudis des del 2004, disponibles a internet. Experts i
especialistes van subratllar, des dels camps jurídic, pedagògic, social,
polític, les mancances i els avantatges de l'ensenyament practicat a València,
a les Illes Balears i al Principat de Catalunya.
La interrogació actual al sud porta
sobre les mesures a introduir als sistemes educatius perquè els joves, els
futurs ciutadans dels Països Catalans, al mínim siguin tots bilingües i, si pot
ser, s'expressin preferentment en català, i sobre la manera de prendre en
compte les llengües primeres dels immigrants per millorar l'eficàcia de
l'adquisició d'altres llengües. En un context europeu, de globalització i de
caràcter ordinari i cada cop més freqüent de llengües en contacte, fins i tot,
certs avancen que l'educació i els futurs ciutadans han de ser trilingües. Com
veiem, els objectius i les preocupacions són en total descalatge amb els pobres
debats francesos sobre l'ortografia del francès o la iniciació (!) a una
llengua a l'escola primària. I no parlem evidentment de respectar les llengües
minoritzades com el català que, a França, ni tenen el dret d'existir
oficialment, ni importa el "país dels drets humans" que desapareguin
de la humanitat.
A Catalunya Nord, 3% dels alumnes
aprenen seriosament el català (quan uns 40% de les famílies volen bilingüisme),
mentre al Principat de Catalunya, tot l'ensenyament primari se fa en català, i
a València i a les Balears, el català és al mínim obligatori i per una part
dels alumnes llengua de l'ensenyament bilingüe.
Els estudis més recents dels
lingüistes i dels pedàgogs preconitzen de privilegir l'oral i la preparació a
utilitzar la llengua dins les diferents situacions de vida en societat, a fer
servir la llengua en la relació real del professor i de l'alumne. Més que de
fer lliçons de gramàtica, l'oral és la base i el centre del treball
d'adquisició d'una llengua.
Alà Baylac-Ferrer
Antoni Milian, Joan Melià, Joan Ramon Soler,
Llorenç Comajoan. Foto ABF.
Divendres 13 d'abril
Des de les 10 a les
11h Recepció participants i lliurament
de documentació
11h Presentació de les Jornades
Representant d’Obra Cultural Balear
Representant de l’Observatori
Representant polític o institucional de
les Illes (Consell Insular
deMallorca)
11’30 LLENGUA I
ESCOLA,
el paper de l’escola en relació
als usos lingüístics
Xavier Vila (UB)
12’30 LLENGUA
FAMILIAR – LLENGUA D’ESCOLA – LLENGUA D’ENTORN,
Jordi Argelaguet (UAB)
14 h Dinar
16 h LÍMITS
CONSTITUCIONALS I LEGALS A LA CONFIGURACIÓ DELS SISTEMES
LINGÜÍSTICS ESCOLARS
Antoni Milian (UAB)
17h MULTILINGÜÍSME A L’ESCOLA, Llorenç
Comajoan (UVic)
18h descans cafè
18’30 DECRET DE
TRILINGÜISME A LES ILLES, Bartomeu Colom (UIB)
Dissabte 14 d'abril
9’30 MODELS
EDUCATIUS, pel que fa a la llengua d’ús i d’ensenyament
CATALUNYA: Carme Alcoverro, directora
d’Escola Catalana
LES ILLES: Joan Melià
PAÍS VALENCIÀ: Llucià Maganya, Escola Valenciana
PAÍS BASC: Paul Bilbao, director de
Behatokia
11’30 pausa cafè
12 h debat final sobre
els MODELS EDUCATIUS
(Ponents de la sessió anterior)
13’30 h conclusions i
cloenda
Les Jornades es faran al Santuari de
Cura. Hi haurà servei de transport de l’aeroport a Cura. Les despeses de
transport i estada van a càrrec de l’Observatori
Josep Romeu,
Coordinador de l'Observatori de la llengua catalana
Part dels assistents a
les IV Jornades de l’Observatori de la llengua catalana, Santuari de Cura a
Mallorca. Foto ABF.
¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤
Progrés dels
mèdies i recul de la tele en català a Perpinyà i als Països Catalans (12/4/2007)
Alà Baylac Ferrer - professor de català,
Universitat de Perpinyà, Liceu de Ceret
A mesura que ens anuncien
cada dia més progressos, tècniques més avançades i més potents per la difusió
de més cadenes i més programes, constatem que la tele en català és cada cop
més absent i més amenaçada de desaparició als nostres televisors. Els
lectors del Temps han pogut aprendre fa poc que TV3, la tele catalana,
és a punt de desaparèixer del panorama mediàtic al País Valencià i possiblement
també a les Illes Balears. I això
gràcies a l'inacció -diguem-ho amb paraules suaus- del govern català i als
esforços dels governs espanyol, valencià i balear. Així podria ser que, amb
l'excusa del passatge de la televisió hertziana a la tele digital, se liquidarà
la tele catalana de les ones lliurement captades. La voluntat política (del
socialistes espanyols i catalans, de la dreta -PP- espanyola, dels governants
de Madrid, València i Mallorca) no pot pas ser més clara : al mateix temps que
tothom promou la globalització, la lliure circulació de persones, mercaderies,
idees..., els catalanòfons del planeta se veuen privats dels canals catalans
existents. I en aquest cas, cal insistir sobre : "existents", ja que
no se tracta pas de no autoritzar emissions de projectes o reivindicacions,
sinó d'eliminar difusions que funcionen des de fa 25 anys. El matís és
important perquè significa un esforç actiu -i no una simpla resistència
passiva- en contra del català, en contra de la recent Convenció de la UNESCO,
en contra de les directrius i els principis de la Unió Europea, en contra del
simple respecte de la diversitat lingüística i del dret legítim dels pobles a
veure respectada la democràcia.
Comptem les teles en
català : TV3, Canal 33, 3/24, Canal 300, Canal 9, Punt 2, IB3, Andorra
Televisió, i prou ! En canvi, quan branquem els sistemes de tv per cable, de tv
per satèl·lit o de tv pels fornidors d'internet, comptem centenars de propostes
de cadenes en totes les llengües del món. A casa puc veure les teles locals de
Rennes, de Grenoble, de Normandia, de la banlieue parisenca, puc mirar
canals en xinès i Al Jezira en anglès, sé pas quantes cadenes en turc i en
àrab, les 22 versions de France 3!, etc. Que els nous sistemes de recepció de
tantes teles no deixin pas un petit lloc a 10 teles en català que existeixen al
món, és pura vergonya, i més objectivament, és el signe claríssim d'una -unes-
voluntat política de fer desaparèixer la llengua mil·lenària d'aquest país.
El mateix joc brut -i
silenciós- té lloc actualment a Perpinyà i a Catalunya Nord. Aquesta mateixa
setmana, els abonats a la tele per cable de Perpinyà (la Catalana ?) han vist
desaparèixer el Canal 33 que feia 15 anys que se podia veure, per posar a
la seua plaça, TV5, la tele de la ...francofonia ! Resta (per quant temps ?)
una sola cadena -TV3- en català, de les 24 presents al cable de Perpinyà. Pel
passatge a la tele digital, París prepara simplement la desaparició de la tele
catalana del panorama : cap de les freqüències atribuïdes és previst que sigui
per teles en català que emeten avui en sistema hertzià ! I fins i tot ja es
parla d'eliminar la desconnexió de France 3 per al Telediari Pays Catalan de 6
mn. I això a més, després que l'autoritat de l'audiovisual (des de París, és
clar...) hagi ordenat la fi de les emissions de les molt populars teles locals
de Figueres, Girona, Flaix al nord de la frontera, mentre que les teles
franceses desborden al·legrament cap al sud. Tot això són disposicions
contràries a les directrius transfrontereres i per la diversitat cultural i
lingüística de la Unió Europea.
Les possibilitats
tècniques de la tele de demà (TDT) podrien permetre de fer un poc de lloc a
tothom, i doncs a la llengua catalana sobre el territori dels propis
catalanòfons. A Catalunya Nord, França no destinarà pas cap ni una freqüència
per una cadena local en llengua "regional". I la lliure circulació de
les poques ones catalanes que existeixen sembla força compromesa en els anys a
venir, a València, a Mallorca, a Perpinyà. Hi ha la sensació que, en aquest
començament de segle XXI, ens estem fent hajar pels governants dels nostres
estats, regions, departaments i municipis respectius.
Davant d'aquests greus
mancaments a la llibertat d'expressió i al mínim respecte envers les
llengües, cal que unes entitats portin davant dels responsables polítics
elegits i les instàncies internacionals tots aquests disfuncionament democràtics.
Hi ha uns mínims exigibles per al català i els seus parlants, que no és demanar
cap privilegi, ni cap condició exorbitant, sinó simplement el dret a
l'existència i, si es pot, la igualtat amb les altres llengües.
Per Catalunya Nord, cal
que París atribueixi una freqüència (digital) per crear una tele local en
català (el mateix que han atribuït a Còrsega per al cors), cal que les altres
teles catalanòfones (10 sobre els milers de cadenes que ens arriben d'arreu del
món) siguin visibles a Catalunya Nord (via cable, tdt o ones hertzianes que
circulin pels territoris dels Països Catalans), cal que puguem veure les teles
catalanes, valencianes, andorrana i mallorquina. I tot el mateix pel que fa a
ràdios, és clar ! (a Catalunya Nord, les ràdios en català representen l'11% de
les freqüències, les ràdios en francès el 89%, i el 44% de les freqüències són
ocupades per les 4 estacions públiques de Radio France).
Tornar a l'entrada
Back to the index
¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤
20.000 occitans perquè visqui la llengua
Alà Baylac Ferrer - 18/3/07
Professor de català
Bravo
als militants, organitzadors i participants que un dissabte a la tarda, malgrat
el torneig de les 6 nacions i les manifestacions antinuclears, van reeixir a reunir
entre 18.000 i 20.000 persones (segons la polica, eps!) als carrers de Besièrs
sota l'eslògan "Anem, òc, per la lenga occitana" ('Endavant, sí, per
la llengua occitana', en versió catalana). I aqueixa xifra no és pas gens
exagerada ; el recompte personal me dóna la mateixa proporció : 75 mn de
desfilada ininterrompuda a un ritme d'uns 250 manifestants per minut. Se sap
que el tema de les llengües, mal anomenades "regionals", no és pas
particularment mobilitzador, i menys en període de campanya electoral, i encara
menys si és centrat sus de l'espai occità que és molt ample, molt divers, molt
identitàriament fragmentat i de fet molt "integrat" al marc mental
nacional francès. Per això doncs encara més convé felicitar tots els que han
contribuït a l'èxit d'aqueixa potent demostració.
Per
un participant català -estranger doncs al moviment occitanista- sorprèn tot
primer la considerable diversitat, pluralitat de les associacions, entitats,
grups de temàtiques diverses aplegades per la defensa de la llengua occitana.
Aqueix occitanisme multiforme fins i tot arriba fins a les formes ortogràfiques
diverses en les quals s'expressa la fidelitat a la llengua d'òc. Difícil
d'entendre i de copsar en positiu pels catalans, bascos i fins per un cap
franco-francès que és obsessionat i totalment inhibit per les qüestions
d'escriptura, de gramàtica i del sant respecte a la "norma". La
normativitat, el model únic d'estàndard, que segons com, pot representar un
handicap per la promoció i la difusió de la llengua en la nostra societat
moderna, belleu que, tot ben considerat, és un avantatge i un atot per la
salvaguarda de la llengua el segle XXI. Belleu que en aquest punt, els occitans
tenen un TGV d'avança sobre els normativitzadors clàssics del XIX i no parlem
dels antiquats partidaris de l'ortografia hiperrígida del francès. Perquè a la
vista de les formes més actuals de comunicació -sms, llengua de la banlieu,
llenguatge dels xats (msn...), rap...- la llibertat de norma, o en tot cas la
flexibilitat màxima en l'expressió sembla correspondre bé a l'aire del temps.
Tan
poc és l'eco de la cosa (i de la causa) occitana en els mèdies nacionalment
francesos que també sorprèn el volum de la reivindicació expressada al carrer,
amb tranquil·litat i determinació. I donades les condicions difícils de reunir
tants manifestants, i l'estímul i la força que produeix, hom s'imagina
l'impacte que tindria -que tindrà segur- un aplec proporcional a la dimensió de
l'espai occità (la meitat de l'Hexàgon) ! Els occitans, no coneixen pas prou la
força que tenen, la seua capacitat d'impressionar amb els 25 milions
d'habitants del seu territori ; se notava en la desfilada, en les converses la
satisfacció un xic estranyada de veure's tanta gent reunida. M'imagini, la
propera vegada, una manifectació de 200.000 persones en una gran ciutat
occitana (Tolosa)... I si pot ser, amb la participació de les altres llengües
minoritzades i nacions d'Europa (catalans, bascos, bretons, alsacians,
savoians...), quin terratrèmol el món político-mediàtic parisenc seria obligat
d'enregistrar i entrar en els seus esquemes d'anàlisi. Amb una demostració
d'aqueixa natura, segur que candidats, polítics i pretendents de tot ordre
acudirien de seguit per dir tot el bé que pensen de les nostres llengües i
proposar tot de solucions.
A
l'espera d'aqueixa pròxima cita, d'una trobada de dimensió europea, els
occitans no mancaran de constatar (en tot cas és el que senti entre els
catalans) que un dels candidats a les presidencials franceses és occitanòfon
(és entrevistat en aqueixa llengua a Ràdio Arrels quan ve a Perpinyà), bearnès
d'identitat, no és parisenc de domicili i és el més obert al respecte de la
pluralitat. Seria interessant que el primer president de l'Octògon (mireu bé
quants costats té realment el mal anomenat 'Hexàgon'...) del segle XXI sigui
occitanòfon. Vistes les enquestes actuals, és possible que quantitat
d'occitans, de tots bàndols polítics, -els 20.000 de Besièrs són un signe que
les conciències se desperten- pensin en una perspectiva d'un president francès occitanòfon.
Els mèdies que s'han fet eco de la manifestació
(consultables a internet) : Vilaweb.cat, l'Indépendant catalan, France 3 ,
Diari de Balears, LCI-TF1, France 2, AFP...
Text enviat a Catnord.cat, Vilaweb Perpinyà, la
Setmana, La Semaine du Roussillon, l'Indépendant catalan, Ràdio Arrels, France
Bleu Roussillon, France 3 País Català, El Temps, Avui, El Punt Girona,
Presència, Diari de Balears, Diari d'Andorra, LCI-TF1, France Culture
*****
Tornar a l'entrada
Back to the index
Quin millor candidat per les llengües
"regionals" ?
Alà Baylac Ferrer, professor de català - 11/3/07
D'entrada, la solució que ve a l'esperit per
respondre a la qüestió de qui és el millor candidat a l'elecció presidencial
per contribuir a reconèixer les llengües que França titlla de
"regionals" és : cap ni un(a). La mateixa funció i natura de la
responsabilitat en joc, la presidència de la República francesa, inclou una
resposta clarament negativa. Cap candidat no reconeixerà un estatut digne i
oficial a les nostres llengües, i al català en particular. França no vol
reconèixer la diversitat, no vol respectar la igualtat, ni acceptar que altres
identitats nacionals puguin cohabitar sus del seu sòl.
Tots
els candidats, dels Bové i Laguiller fins als Le Pen i De Villier s'omplen la
boca de la grandesa de França, de prioritat "nacional", de
regeneració de França, de defensa de la pàtria. Tot de coses incompatibles amb
el fet de deixar respirar, de permetre la salvació i el desenvolupament de l'ús
de les llengües, precisament per això, anomenades "regional".
Ara
bé, dit això, convé remarcar que els avenços en aquest tema han anat sempre
lligats a la clarividència de personalitats, a la major sensibilitat i
comprensió d'individus, i no pas a la línia d'un partit. Doncs examinem quin
dels tres candidats podria ser el millor, o el menys pitjor pel català.
Me
venen al cap la llista de qüestions següents. Qui no és del nord de la Loire ?
Qui parla una altra cosa que el dialecte parisiano-estàndard ? Qui no viu
exclusivament a la capital ? Qui, a l'ocasió del seu passatge en un ministeri
ha afavorit mínimament les llengües "regionals" ? Qui en les seues
coneixences i personalitats properes compta gent susceptible de respectar la
diversitat d'identitats i llengües ? Qui té com a referents profunds alguna
altra cultura i identitat que l'obsessiva "nacionalitat francesa" ?
Qui és capaç de superar els clivatges polítics imbècils i estèrils que
serveixen a infantilitzar els ciutadans i als quals se dedica la classe
política francesa per pura mecànica politiciana destinada a la galeria ? Qui
encarna més el canvi sus d'aquest tema de les llengües, de les regions i
l'obertura a la pluralitat ? Qüestió subsidiària : qui sembla que faci menys
sovint ús de la llengua de fusta i respongui més clar a les interrogacions i
inquietuds dels electors ?
A
totes aqueixes qüestions i, més enllà de les posicions ideològiques o de les
opinions polítiques sobre tal o tal tria o orientació de partit i de societat,
el sol dels tres candidats que hi respon més favorablement i pot ser més
susceptible de representar una ajuda per al català, és indubtablement el
François Bayrou.
Ara
bé, no vol pas dir que el candidat Bayrou sigui a favor de Catalunya, ni de la
reconeixença del poble català, sinó simplement que representi una possible
obertura per la llengua en el quadre rigidíssim del monolític nacionalisme
francès. I queda a més un problema gros del programa de Bayrou : la seua
proposta de fusionar departaments i regions. Això seria clarament contrari als
interessos de la personalitat i de la identitat de Catalunya Nord (si és que
s'arriba a realitzar un trasbalsament institucional tan profund pels costums
immobilistes de França). La desaparició del "Departament"
significaria la dissolució de la sola entitat administrativa que, a l'estat
francès, correspon implícitament a la noció de país català, dins un nou magma
administratiu llenguadociano-franco-septimaníac. A part, és clar, que Perpinyà
i Catalunya Nord, com passa per Còrsega o per la Reunió, se converteixin en
regió de ple exercici. Per totes aqueixes raons, un català que vol prendre part
a la designació del president d'una república francesa en la qual Catalunya
Nord "pesa" 0,7% de la població i del territori... pot tenir interés
a votar el candidat bearnès Bayrou, que podria ser el sol dels tres pretendents
que en els anys que venen seria menys perjudicial per a la llengua catalana.
Tornar a l'entrada
Back to the index
¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤
El català a Cases de Pena
Alà Baylac Ferrer, Vice-president
de l'APLEC (Associació per a l'ensenyament del català) - 16/12/06
Tenim, des de fa unes quantes setmanes, el
resultat d'una enquesta sobre la llengua
catalana al municipi de Cases de Pena. I això ha estat possible gràcies a
l'APLEC (Associació per a l'ensenyament del català) que va enviar-hi un
qüestionari, però sobretot el mèrit més gros és de la gent mateixa de Cases de
Pena que van fer possible la duplicació, distribució, recuperació i transmissió
de les enquestes, enquestes que una majoria d'habitants van acceptar d'emplenar
i de tornar. Cal en primer lloc doncs remarcar aqueixa actitud valenta i
voluntària. I si és important de felicitar la gent de Cases de Pena és que d'un
band disposem de ben pocs xifres (precisos) sobre la situació del català, i que
sobretot la culpa d'això és del refús de França de realitzar enquestes sobre
les llengües dites "regionals", com tots els països del món fan per exemple
gràcies al cens de la població. Amb diversos pretextos fal·laciosos, així
permet als responsables de no disposar de cap dada i doncs de no poder fer res
per ajudar una llengua catalana que és en perill de desaparició.
Les
informacions que ha permès de recollir aqueixa enquesta són interessants i al
mateix temps útils per permetre de fer propostes concretes a favor de la
promoció del català i constitueixen a més un exercici de respecte democràtic,
en la mesura que deixa l'eventualitat de satisfer una demanda social expressada
per un nombre notable d'habitants.
Dels
576 habitants de Cases de Pena (cens del 2004), 146 persones van respondre i
tornar el qüestionari de 25 preguntes. Aquests "enquestats" són el
25% de la població, i si prenim en compte les persones de la família esmentats
en els qüestionaris arribem a un 65% dels habitants del municipi. Una xifra
doncs que, encara que no sigui totalment exhaustiva, representa un nombre prou
ampli de la població i que se pot considerar interessant per tenir una
tendència significativa de la realitat.
Segons
aqueixes xifres un terç dels habitants de Cases de Pena comprèn el català
(35,3%) i arriba a dos terços si hi posem els 30,7% que diuen que
comprenen qualques mots. Un altre terç
d'habitants (32,6%) declara que no comprèn res del català. Qüestionats sobre si volen que se reconegui
oficialment el català, més d'1/3 respon per l'afirmativa (36,3%) i un altre
terç (34,9%) diu que no ; els que resten no saben o no responen. També són més
del terç dels pares (37,5%) que volen pels seus fills un ensenyament bilingüe
en català. Més de la meitat dels pares (58,3%) volen que els seus fills
aprenguin el català a l'escola, i són la meitat (52,7%) els habitants que volen
que el català sigui proposat a totes les escoles. En fi quasibé la meitat dels
enquestats (43,8%) voldrien aprendre o se perfeccionar en català. Aqueixes
xifres se poden posar en relació amb la provinença dels habitants : la meitat
dels enquestat de Cases de Pena és nascuda a Catalunya Nord (51,4%), i 58,2% si
hi posem a més els que han nascut en una altra regió dels Països Catalans.
A
fi de comptes doncs, unes xifres que ens mostren, en aquest començament de
segle XX1, en un poble prou ordinari de Catalunya Nord, que la llengua catalana
té una plaça encara important dins la societat, que una proporció notable de
gent té un a priori favorable i sobretot que la demanda d'una presa en compte
seriosa i eficaç per assegurar el futur del català concerneix molts
ciutadans. Un cop això se sap, ens
pertoca (institucions, elegits, associacions com l'APLEC) d'enfrontar les
nostres responsabilitats i fer
propostes concretes a favor de la salvaguarda i de la promoció del català.
**************
Enquesta
sociolingüística a Cases de Pena (Cens 2004)
Qüestionari
de 25 preguntes.
146
respostes (25% dels 576 hbitants censats)
que
representen [fills i cónjuges mencionats] 374 habitants (65% dels censats)
- El català és comprès per
1/3 de la població (35,3%). Els 2/3 (66%) si hi posem els que
comprenen qualques mots (30,7%). 1/3 no comprèn pas res (32,6%).
- La meitat dels habitants són
nascuts a Catalunya Nord (51,4%). Arriba al 58,2% si afegim la gent
nascuda a una altra part dels Països Catalans. 1/3 de la població és
nascuda a fora de territori català (33,6%).
- Més d'1/3 vol la
reconeixença oficial del català (36,3%). El 28,8% no sap o no contesta; 1/3 no vol
(34,9%).
- Més d'1/3 dels pares volen
bilingüisme escolar (37,5%). Un 22,2% no sap o no contesta.
- Més de la meitat dels pares
volen català a l'escola (58,3%). Un 16,7% no sap o no contesta.
- La meitat dels habitants
vol que se proposi català a totes les escoles (52,7%). 1/4 no sap o
no contesta.
- Quasi la meitat dels
habitants voldria aprendre o se perfeccionar en català (43,8%). 1/4 no sap o
no contesta (24%).
Se nota una forta correlació
entre la demanda de bilingüisme escolar i de reconeixença oficial d'una banda,
i el fet de nàixer a Catalunya Nord.
**************
Tornar a l'entrada
Back to the index
Enquesta sobre les llengües al Liceu de Ceret
DIA de les LLENGÜES - DAYS of the
LANGUAGES - TAG der SPRACHEN - DIA de las LENGUAS
Résultats
de l'enquête Paysage linguistique du Lycée de Ceret (desembre de 2006)
635 réponses des élèves (58%) - 22 réponse des
professeurs (20%)
CATALAN
Élèves Personnels
44% des élèves déclarent comprendre le catalan 59% des personnels
18% des élèves déclarent savoir parler catalan 33%
29% savoir lire
le catalan 41%
14% savoir écrire
catalan 19%
32% que le catalan est parlé
dans la famille 33%
AUTRES LANGUES
Élèves Personnels
78% des élèves déclarent comprendre l'espanyol 70% des personnels
67% des élèves déclarent savoir parler l'espanyol 52%
65% des élèves déclarent comprendre l'anglais 70% des personnels
55% des élèves déclarent savoir parler l'anglais 59%
9% des élèves déclarent comprendre l'allemand 15% des personnels
9% des élèves déclarent savoir parler l'allemand 19%
3% des élèves déclarent comprendre l'italien 15% des personnels
1% des élèves déclarent savoir parler l'italien 7%
2% des élèves déclarent comprendre et parler l'arabe
Au total, 20 langues sont
comprises par les élèves et les personnels du Lycée de Ceret
22 langues en incluant le catalan et le
français.
14 langues sont parlées au lycée de Ceret
16 langues en incluant le catalan et le
français.
LANGUES ÉTUDIÉES
13 langues différentes sont étudiées
par les élèves du lycée de Ceret (avec le français).
11% des élèves étudient le catalan
17% des élèves étudient l'allemand
80% des élèves étudient l'espanyol
90% des élèves étudient l'anglais
et
3% des élèves étudient le latin
1% des élèves étudient le japonais
ORIGINES et IDENTITÉS
Élèves Personnels
52% des élèves déclarent être nés en Pays Catalan 30% des personnels
47% des élèves se
considèrent catalans 41%
des personnels
et
32 autres identités sont citées, parmi lesquelles
l'identité "française"
est mentionnée par 2,5% des élèves.
Langues comprises,
parlées, étudiées par élèves et personnels au lycée de Ceret
allemand, anglais, arabe, basque, berbère (kabile),
breton, catalan, chinois, chtimi, créole, français, espagnol, grec, hébreu,
italien, japonais, laotien, latin, lituanien, luxembourgeois, néerlandais
(hollandais / flamand), occitan, portugais, russe, suisse allemand,
thailandais,
Identités mentionnées
par élèves et personnels au lycée de Ceret
algérien, alsacienne, anglais, arabe, argentin,
auvergnat, basque, belge, breton, catalan, champenois, chtimi, espangol,
flamand, français, franco-guadeloupéen, franco-italien, franco-marocain,
grenoblois, hollandais, kabile, marocain, marseillais, occitan, parisien,
péruvien, picard, saintmartinois, slovaque, stéphanois, tarnais, vietnamien,
toulousain.
Tornar a l'entrada
Back to the index
:::::::::::::::::::
LYCÉE de CERET / LICEU
de CERET
catalaliceuceret@hotmail.com
Comunicat de de premsa - Communiqué de presse
DIA de
les LLENGÜES - DAYS of the LANGUAGES - TAG der SPRACHEN - DIA de las LENGUAS
Paysage linguistique du Lycée de
Ceret (desembre
de 2006)
Les professeurs de
langues du Lycée de Ceret communiquent :
Pour la 4ème année consécutive, le Lycée Deodat de
Severac de Ceret organise une journée de promotion des langues, journée au
cours de laquelle, le élèves sont usagers et acteurs de différents ateliers et
activités organisés par les professeurs d'allemand, d'anglais, de catalan,
d'espagnol : chants, danses, création artistiques, rifles multilingues, jeu de
piñatas, projections... et menu "multiculturel"
à la cantine.
À l'occasion de cette Journée des langues, une enquête a
été réalisée pour mieux apréhender le paysage linguistique du lycée. Les
résultats de cette enquête seront diffusés tout au long de la journée ; on y
apprend par exemple que 4 élèves sur 10 comprennent le catalan, qu'un tiers des
personnels sait parler le catalan, que 78% des élèves comprennent l'espagnol et
qu'un élève sur deux sait parlait anglais, 2% l'arabe, alors que 90% des élèves
apprennent l'anglais. Au total quelques 25 langues sont comprises, parlées ou
étudiées par les élèves et les personnels du lycée : allemand, anglais, arabe,
basque, berbère (kabile), breton, catalan, chinois, chtimi, créole, français,
espagnol, grec, hébreu, italien, japonais, laotien, latin, lituanien,
luxembourgeois, néerlandais (hollandais / flamand), occitan, portugais, russe,
suisse allemand, thailandais.
*******
PAISATGE LINGÜÍSTIC i
DIA de LES LLENGÜES AL LICEU DE CERET
Els professors de
llengües del Liceu de Ceret comuniquen :
Per 4t any consecutiu, el Liceu de Ceret organitza un dia
de promoció de les llengües, dia en el qual els alumnes són usuaris i actors
dels diferents tallers i activitats organitzats pels professors d'alemany,
d'anglès, de català i d'espanyol : cants, danses, creació artístiques, rifles
multilingües, joc de pinyates, projeccions et menú multicultural a la cantina.
A l'ocasió d'aquest Dia de les llengües, una enquesta ha
estat realitzada per conèixer el panorama lingüístic del liceu. Els resultats
de l'enquesta seran difosos al llarg de la jornada ; s'hi aprèn per exemple que
4 de cada 10 alumnes comprenen el català, que 1/3 dels personals sap parlar
català, que el 78% dels alumnes comprèn l'espanyol i que 1 de cada 2 alumnes
sap parlar anglès, i 2% l'àrab, mentre el 90% dels alumnes estudien l'anglès.
En total, unes 25 llengües són compreses, parlades o estudiades pels alumnes i
els personals del liceu : alemany, anglès, àrab, basc, berber, bretó, català,
xinès, xtimi, crioll, francès, espanyol, grec, hebreu, italià, japonès, laocià,
llatí, lituanià, luxemburguès, neerlandès, occità, portuguès, rus, suís
alemany, tailandès.
Tornar a l'entrada
Back to the index
¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤
SITUACIÓ de l'ensenyament EN CATALÀ - 2006-2007
Situation de l'enseignement EN
catalan
*********
Alà Baylac-Ferrer
1.
Xifres / chiffres
2.
Llista dels centres
/ Liste des établissements
3.
Balanç, punts
problemàtics i perspectives / Bilan, points problématiques et perspectives
4.
Centres
d'ensenyament EN català / Sites d'enseignement EN catalan
******
*********
- Maternal i primari Angostrina
- Maternal La Fontaine Cabestany
- Maternal, primari Càldegues
(Bressola, immersió)
- Maternal Miró Ceret
- Maternal del Pont Ceret
- Maternal Louise Michel Elna
- Maternal Torcatis Illa
- Maternal, primari Nyils
(Bressola, immersió)
- Maternal Joan Amade Perpinyà
- Maternal D'Alembert Perpinyà
- Maternal Condorcet Perpinyà
- Maternal i primari Arrels Perpinyà
(immersió, bilingüe diferentment distribuït)
- Maternal Lamartine Perpinyà
- Maternal, primari St Galdric Perpinyà
(Bressola, immersió)
- Maternal, primari El Vernet Perpinyà
(Bressola, immersió)
- Maternal Pasteur Prada
- Maternal Aragó Prada
- Maternal, primari Prada (Bressola, immersió)
- Maternal, primari Sant Esteve (Bressola,
immersió)
- Maternal, primari El Soler (Bressola,
immersió)
- Primari El
Portús
- Primari Prévert Cabestany
- Primari Chagall Ceret
- Primari Picasso Ceret
- Primari Néo Elna
- Primari Font
Romeu
- Primari Langevin Illa
- Primari Pasteur Illa
- Primari Jean Petit Prada
- Primari Jean Clerc Prada
- Primari D'Alembert 1 Perpinyà
- Primari D'Alembert 2 Perpinyà
- Primari Pasteur Perpinyà
- Col·legi Joan Amade Ceret
- Col·legi Jean Moulin Perpinyà
- Col·legi La Garrigola Perpinyà
- Col·legi Gustau Violet Prada
- Col·legi Comte Guifré Perpinyà
(immersió)
- Col·legi la Bressola El
Soler (immersió)
- Liceu Deodat de Severac Ceret
- Liceu Aristes Maillol Perpinyà
- Liceu Charles Renouvier Prada
42
establiments / établissements (11,5%)
*********
Balanç, punts problemàtics i
perspectives
Bilan, points problématiques et
perspectives
1. 10 ans de mise en
route laborieuse
2. Une dynamique
positive et une demande élevée et constante
2.1 Croissance continue
2.2 Reconnaissance institutionnelle
2.3 Besoins transfrontaliers
3. Les blocages et les
freins
3.1. Manca d'enseignants bilingues
3.2. Inertie et désintérêt du ministère
3.3. Réticences administratives et syndicales
3.4. Les langues hors-la-loi en France
4. Perspective
4.1. Passer à la vitesse supérieure pour sauver la
transmission
4.2. Objectif : l'égalité ; les exemples corses et
basques
4.3. Le rôle des collectivités : impulser et
"découvrir" la demande
4.4. Priorité enseignants bilingues : susciter les
vocacions
4.5. Dimension européenne : accentuer le soutien
transfrontalier
1. 10
ans de mise en route laborieuse
Au terme de quelques 1O années d'efforts constants
essentiellement des milieux associatifs et militants, l'enseignement bilingue
en catalan commence à avoir une dimension non négligeable. Tout le moins, il
devient chaque jour plus difficile d'en ignorer l'existence et de le traiter
comme une question totalement marginale.
Quelques 2000 élèves, donc presqu'autant de familles,
commencent de représenter un volume "d'usagers" de l'Éducation
publique difficilement "occultable". Le retour en arrière, une
éventuelle suppression de la filière bilingue serait difficilement
envisageable.
Mais la proportion d'élèves recevant en Catalogne Nord un
enseignement en langue catalane, représente encore un volume trop modeste de la
population scolaire : 3% (public et privé associatif) seulement. D'autant que
le problème d'un taux d'enseignement bilingue aussi bas ne résulte pas d'une
faiblesse de la demande des familles.
2.
Une dynamique positive et une demande élevée et constante
2.1 Croissance continue
Il est positif de constater qu'au fur et à
mesure des années, les filières bilingues s'étoffent et croissent de manière
régulière et somme toute "normale", dès qu'un site est ouvert
évidemment. Sur la plupart des sites, le taux d'enseignement bilingue acquiert
assez rapidement un niveau relativement important, correspondant en cela à la
demande évaluée des familles. La notoriété et le succés des filières bilingues
participent à l'attrait de ce mode d'enseignement.
La demande d'enseignement bilingue des familles est
évaluée, en moyenne, à une fourchette de 40-50% des familles.
2.2 Reconnaissance institutionnelle
Au cours de la dernière decennie, nous
constatons une progressive reconnaissance institutionnelle de l'enseignement
bilingue. Reconnaissance par l'administration éducative qui prend en charge
chaque jour plus sérieusement l'organisation des filières bilingues.
Reconnaissance et prise en compte aussi et surtout par les collectivités
locales -Département, Région, municipalités- donc des élus, qui contribuent
ainsi à l'effort collectif destiné à faire assumer le développement du
bilinguisme par l'Éducation Nationale : plans de développement, conventions,
commissions de réflexions, services pour la langue catalane, aides
financières...
2.3 Besoins transfrontaliers
En Catalogne Nord, si la situation de la
langue catalane est aussi peu brillante que dans les autres régions
linguistiques, la réalité transfrontalière est en revanche sensiblement
différente et favorable, à priori, au développement de l'enseignement bilingue.
En effet, les Pays Catalans comptent quelques 13 millions d'habitants au sud de
la frontière ; tous ont le catalan comme langue offcielle (Andorre) ou
au moins co-officielle. La masse de catalanophones et la dynamique de
normalisation linguistique au sud de la frontière représentent un exemple et un
facteur positif pour les Catalans du nord, par le simple fait des relations de
voisinage et l'influence culturel et économique du sud.
3.
Les blocages et les freins
3.1. Manque d'enseignants bilingues
Il est clair depuis longtemps que le frein
principal au développement satisfaisant de l'enseignement bilingue est dû en
premier lieu au manque d'enseignants bilingues. Nombre de postes au concours
réduit ; candidats en nombre insuffisant ; absence de "solution de rechange",
même provisoire, mise en place par l'administration éducative.
3.2. Inertie et désintérêt du ministère
La "machine" Éducation Nationale
montre ici sa lourdeur et son inertie à l'heure d'innover et de moderniser son
fonctionnement. C'est le cas pour l'enseignement bilingue, comme dans bien
d'autres domaines... Le centralisme conjugué au désintérêt manifeste de Paris
pour la question des langues régionales, répercuté dans les moindres bureaux
des administrations, contribuent à freiner le développement des filières
bilingues.
Les signes données par la réduction maximum des postes au
CAPES de langue régionale (1 seul poste depuis 3 ans, malgré les besoins) sont
absolument contraires à un développement normal de l'enseignement du et en
catalan.
3.3. Réticences administratives et syndicales
Un des freins au développement serein de
l'enseignement bilingue vient également des réticences de nombre de
responsables administratifs, d'enseignants et d'organisations syndicales,
confortés par les positions défavorables ou par l'absence d'instructions de
Paris. Au moment de prendre les décisions et de mettre en place les mesures
concrêtes pour l'ouverture ou le développement du bilinguisme, ces
"acteurs" ont très souvent d'autres priorités, ce qui revient à œuvrer
contre le bilinguisme ou au minimum à empêcher sa croissance
"normale".
3.4. Les langues hors-la-loi en France
Le contexte politico-institutionnel français
qui place toute autre langue que le français hors-la-loi encourage les blocages
et suscite nombre de freins au développement du bilinguisme. Cette situation
doit être clairement présentée -et dénoncée- ; elle contribue à faire de la
France un des états qui travaille à la liquidation du patrimoine linguistique
et culturel mondial et à l'uniformisation de l'humanité. Au delà même de la
modalité bilingue, ce sont les langues régionales dans leur ensemble et leur
enseignement, même sous la forme de simple langue vivante, qui sont menacés
(loi Fillon...).
La situation du catalan est à cet égard exemplaire. La
Catalogne Nord est le seul territoire où le catalan n'est pas reconnu
officiellement, ni protégé. C'est la seule région catalanophone où la
transmission de la langue recule et n'est presque plus assurée ; le catalan
n'est même pas accepté comme LV "étrangère" au bac alors qu'il est
proposé pour les élèves d'Andorre et des menaces pèsent sur le catalan LV en
primaire.
4.
Perspective
4.1. Passer à la vitesse supérieure pour sauver la
transmission
Dans les 10 années à venir, les conditions existent
en pays catalan (du nord de la frontière) pour passer à une autre étape du
développement du bilinguisme : demande importante, besoin socio-économique,
formation universitaire de catalan, vivier d'enseignants catalanophones au sud,
reconnaissance croissante des institutions.
Il doit être possible de dépasser le stade
"expérimental" et militant, pour entrer dans une phase de
développement et de fonctionnement assumée et garantie par les institutions en
charge de l'éducation publique. L'école doit avoir pleinement conscience de son
rôle dans le sauvetage urgent de la transmission de la langue catalane aux
nouvelles générations.
Il ne s'agit pas d'éliminer les associations et entités
militantes spécialistes de la question, mais de travailler de concert avec
elles.
4.2. Objectif : l'égalité ; les exemples corses et
basques
Certaines régions ont un temps d'avance sur
la Catalogne Nord en matière de bilinguisme à l'école : la Corse, le Pays
Basque. Dans ces zones, le taux d'enseignement bilingue atteint aujourd'hui des
proportions décisives (13% et 30% respectivement).
L'objectif de l'éducation publique doit être, à partir de
maintenant, d'assurer l'égalité de tous les élèves devant l'enseignement
bilingue. Partout où la demande est avérée, l'école publique doit être en
mesure d'ouvrir une filière bilingue. Pour ce faire, l'administration éducative
doit assumer son rôle de prospection et d'identification de la demande de
bilinguisme auprés des familles. Elle est ainsi garante de l'égalité de tous les
élèves devant la réussite scolaire et, au delà, devant la réussite sociale et
professionnelle de tous.
4.3. Le rôle des collectivités : impulser et
"découvrir" la demande
De par le développement -même timide- de la
décentralisation, et grâce à une prise de conscience toujours plus nette des
enjeux linguistiques pour la cohésion sociale et identitaire, les collectivités
locales s'impliquent chaque jour davantage dans le développement de
l'enseignement EN catalan.
La priorité de leurs actions doivent porter, pour une
efficacité maximun, sur l'identification de la demande des familles et
l'impulsion des ouvertures de filières bilingues auprés des autorités
académiques. Outres les aides diverses et plans de soutien à la promotion de la
langue, les collectivités locales peuvent "découvrir" par des
enquêtes régulières et précises, la demande d'enseignement bilingue des
familles. Les élus sont les mieux placés pour "convaincre" les
administrations en charge de l'enseignement de développer les filières bilingues.
À travers la mise en place de conventions avec
l'administration éducative, les collectivités peuvent épauler et appuyer le
développement du bilinguisme scolaire, elles peuvent fixer des seuils. Dans 10
ans, l'objectif pour la Catalogne Nord doit être que 25% des élèves suivent une
filière bilingue (publique ou privée) et que 75% de la population scolaire
-celle qui ne sera pas en filière bilière- reçoive une sensibilisation à la
langue et à la culture catalane. La garantie de l'égalité de tous les élèves
devant l'accès à la langue et à la culture régionale est d'ailleur un des
points proposé par le Rectorat de Montpelhièr dans son Plan de développement
des langues régionales 2006. Le Conseil Général, de son côté, défend depuis
plusieurs années l'objectif que tous les élèves puissent bénéficier, au moins,
d'une sensibilisation à la langue catalane.
4.4. Priorité enseignants bilingues : susciter les
vocacions
La condition sine qua non du
développement des filières bilingues est de disposer d'enseignants en nombre
suffisant. Pour cela, il est indispensable -et possible- de susciter les
vocations et de promouvoir les études catalanes à l'université, d'informer
massivement des possibilités de carrières dans l'enseignement bilingue catalan.
Les institutions éducatives ont les moyens et les outils d'une telle
information et promotion auprés des jeunes.
4.5. Dimension européenne : accentuer le soutien
transfrontalier
Dans le contexte européen de coopération
croissante et d'intégration toujours plus complète des espaces économiques et
transfrontaliers, les besoins en enseignants catalanophones doivent se traduire
par un soutien inter-régional. L'administration éducative doit accepter le
soutien -moyens en enseignants, échanges...- des autorités éducatives
sud-catalanes pour permettre le développement satisfaisant des filières
bilingues, dans l'attente des enseignants bilingues recrutés par concours -CRPE
spécial- en nombre suffisant. La coopération transfrontalière en matière
d'enseignement n'est pas nouvelle pour l'Éducation Nationale qui la pratique à
grande échelle dans le cadre de la francophonie et de la promotion de
l'enseignement du français ailleurs.
Alà Baylac-Ferrer, Perpinyà, octubre 2006
¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤
Tornar a l'entrada
Back to the index
Que Perpinyà salvi el català
Alà Baylac Ferrer, Vice-president
de l'APLEC (Associació per a l'ensenyament del català) - 26/8/06
Arran del balanç de l'ensenyament del català
a Perpinyà, l'APLEC demana a la capital rossellonesa de prendre noves mesures
per mor de garantir la salvaguarda de la llengua mil·lennària del país. Avui
dia quan 1300 persones moren anualment, entre les quals moltes que saben
català, solament 200 nins i nines entren en maternals que produeixen nous
catalanòfons. En total els escolaritzats en català a Perpinyà (bilingüe públic
i Bressola) són 500, el 4,9% dels alumnes de la vila. I els 1600 alumnes més
que gràcies a les 2000 hores pagades per la Vila fan 1h o 1h30 de català la
setmana (insuficient per produir locutors de català) arriben just a 15%. Estem
força lluny d'una política eficaç de reconquesta lingüística destinada a salvar
el català i a garantir la seua transmissió a les noves generacions. Si l'estat
no se preocupa de res més que de gastar milions a promocionar la francofonia a
tot el planeta i que els discursos oficials de respecte de la pluralitat i del
patrimoni lingüístic del president francès van destinats als sols indígenes de
l'Amazònia, del Pol Nord o de l'extrem Orient, al menys que la vila de
Perpinyà, destini els mitjans necessaris a se cuidar del seu patrimoni
lingüístic en perill, el català.
La
sola manera d'obrir classes bilingües és abans que res de conèixer la demanda
de les famílies; és per això que l'APLEC demana a la municipalitat que instauri
una avaluació sistemàtica i regular (cada any o cada dos anys) de la voluntat
de pares i mares de posar els fills en classe bilingüe catalana. Una enquesta
ha de demanar clarament a totes le famílies de maternals : "Dans le cas
où une classe bilingue catalane ouvrirait, souhaitez-vous que votre enfant y
soit scolarisé ?". Els textos oficials fan indispensable l'expressió
de la demanda de les famílies perquè l'Educació pública organitzi l'obertura de
classes. Cal doncs que 'Perpinyà, la catalana' reajusti la seu política escolar
a favor del català i empenyi la voluminosa màquina educativa a respondre a la
demanda efectiva. El 1995, 40% dels pares i mares eren favorables a
l'escolaritat bilingüe en català ; 10 anys després, 3% dels infants del
departament són en bilingüe. És indispensable doncs que se pressioni un xic
més, vist la proporció de la inèrcia i la urgència de la situació del català.
Sobretot
que quinze anys després de les primeres classes bilingües i trenta anys després
de la primera Bressola, l'opinió ja coneix els immensos avantatges d'una
educació bilingüe, i que des del 2001, les circulars Jack Lang han creat el
consurs de reclutament especial de professorat de les escoles bilingüe, que
garanteix així la qualitat i la seguretat de mestres al si de l'educació
pública.
La
Vila de Perpinyà pot tenir un paper capdavanter i modèlic en la reconquesta
lingüística del català a Catalunya Nord si s'engatja en el desenvolupament
massiu del bilingüisme a les seues escoles públiques i si, d'un altre costat,
posa en plaça els mitjans d'aplicar el punt tercer del Plan de développement
de l'enseignement des langues régionales del rector de Montpeller per la
rentrada 2006, que és la "généralisation pour tous les élèves (...) de
la langue et la culture régionale", per tots aquells que no
desitjarien o no podrien pas encara seguir una filera bilingüe. De la mateixa
manera que al segle XX, els catalans van accedir al bilingüisme francòfon amb
l'escola de la república, al segle XXI, els vells i els nous catalans
recuperaran llur catalanophonia gràcies a les classes bilingües catalanes.
Contacte i suport a l'APLEC a www.aplec.cat
Tornar a l'entrada
Back to the index
**************
L’ensenyament en català exposat als Encontres basco-catalans transfronterers
Alà Baylac-Ferrer, professor de català (Liceu de Ceret, Universitat de Perpinyà)
Una delegació catalana (de Perpinyà
i Lleida) se va trobar els dies 5 i 6 de maig al País Basc amb actors econòmics
i culturals i investigadors bascos (l'entitat Gaindegia, Observatori per al
desenvolupament socio-econòmic d'Euskal Herria) per reflexionar a
l'organització i l'ordenació transfronterera, així com al desenvolupament de
les realitats basques i catalanes. Pels catalans del nord, Joan Peytaví de la
Universitat, Alà Baylac-Ferrer del Liceu de Ceret i Esteve Valls periodista i
creador dels webs La Clau i Cataluny-nord.com, van participar a les Jornades
presentant la situació del català i de l'ensenyament, de l'economia i del
panorama mediàtic nord-català. La mutualització original d'informacions a
l'encop est-oest i nord-sud, ha posat de relleu el retard enorme en
l'esborrament de la frontera estatal franco-espanyola si comparem amb els
altres límits hexagonals al si d'un espai comú europeu (frontera alemanya,
belga, luxemburguesa...), el que és en contradicció amb els principis, la
realitat de la construcció europea, així com de les identitats històriques
-Catalunya, País Basc- contrariades pels dos estats.
El quadre legal francès
El quadre legal de l’ensenyament del català a Catalunya Nord és d’absència de reconeixença legal i de protecció. La política lingüística francesa continua sent de monolingüisme exclusiu i bel·ligerant. En són la prova l’article 2 de la Constitució (1992), la llei d’ús de la llengua francesa (1994), el Refús de ratificació (reserves) dels punts lingüístics de la Convenció dels drets dels infants (1990), del Pacte sobre drets civils i polítics (1981), el refús de ratificar la Carta europea de llengües regionals, la reiterada Reiterada jurisprudència que nega el dret a qualsevol ciutadà francès de fer servir oficialment una altra llengua que el francès.
O sigui, al mínim, un estat d’indefensió total i, si es vol ser més contundent, de política lingüística que persegueix com a finalitat, encara al segle XXI, l’eradicació de totes les altres llengües que són patrimoni històric del territori. França és un dels actors responsables de la liquidació de més de la meitat de les 6000 llengües del planeta aquest segle XXI.
En aquest marc totalment desfavorable a les llengües (mal)anomenades “regionals”, els únics textos que hi fan referència són circulars ministerials i decrets que reglamenten les possibilitats del seu ensenyament. Són textos del 2001, del llavors ministre socialista Jack Lang.
El fet que els únics textos que tracten de la qüestió de les llengües “regionals” i autoritzin un llindar mínim de “bilingüisme” siguin circumscrits al camp de l’ensenyament és significatiu ja que, el fet de ser considerat amb el sol angle de l’assignatura entre moltes altres, i llengües entre moltes altres, implica que no va lligat a cap reconeixement oficial particular, ni cap dret a utilitzar-les com a ciutadà.
Evolució del bilingüisme a França
L’ensenyament bilingüe a l’estat francès és determinat a cada regió per la pressió de les associacions a favor de les llengües : a tall d’exemples, pares i mares (Ikas-bi d’Iparralde), escoles associatives immersives (Seaska, Calandretas occitanes, Diwan bretones, Bressoles i Arrels catalanes), entitats generalistes o d’ensenyants (APLEC de Catalunya Nord, FELCO occitana, Culture et bilinguisme d’Alsàcia...), i sindicats és clar (SOE...).
Pot haver començat més o menys d’hora segons les regions : País Basc i Bretanya capdavanteres (anys 60), Catalunya Nord, Occitània més tard (anys 70), més tard encara Alsàcia, Còrsega (anys 90).
L’evolució de l’ensenyament bilingüe és a l’alça a tot arreu, amb moltíssims frens i entrebancs. Un element determinant del progrés (i sobretot d’una possibilitat de perspectiva positiva pel bilingüisme) és, des del 2001, la creació del CRPE : concurs de reclutament de professors de les escoles en llengua “regional”.
|
|
Públic |
Privat conf. |
Assoc. immers. |
|
|
|
Bretó |
3 726 |
3450 |
2957 |
10133 |
2 % |
|
Basc |
4 727 |
1682 |
2248 |
8657 |
30 % |
|
Alemany |
11 026 |
497 |
1312 |
12835 |
7 % |
|
Cors |
3 255 |
|
|
3255 |
8 % |
|
Occità |
2 191 |
|
2135 |
4326 |
0,01 % |
|
Català |
1 602 |
|
558 |
2160 |
2,5 % |
|
|
26 527 |
5 629 |
9 210 |
41 366 |
|
Efectius de l’ensenyament bilingue
2005-2006
El balanç del català a Catalunya Nord
A Catalunya Nord, el balanç de l’ensenyament bilingüe i extensiu se pot sintetitzar amb els punts següents :
1. Unes escoles associatives immersives : amb estatut d’escoles privades amb contracte, de maternal a col·legi (2 anys-15 anys) ; són 7 escoles Bressola a Catalunya Nord, 450 alumnes (d’un total de 80 000), més 1 escola secundària privada sense contracte, Comte Guifré (35 alumnes).
2. Unes escoles bilingües “paritàries”: escoles públiques ordinàries amb classes bilingües ; paritat entre les dues llengües d’ensenyament : 50% de l’horari en francès, 50% en català. Però desigualtat en l’aprenentatge de la lectura i escriptura que se fa primer en francès. L’ensenyament secundari (col·legi i liceu) no respecta la paritat. Hi ha actualment 27 escoles, 4 col·legis, 3 liceus.
3. L’escola pública Arrels : “immerssiva al·legal” : inicialment escola associativa, Arrels va ser integrada al públic (1995) a la seua demanda, com a escola experimental. Conserva el model de tipus “immersiu” –«bilingüisme diferentment distribuït»- (sense francès fins al CE2, volum en francès creixent fins al CM2). Hi ha 1 sola escola a Perpinyà ; 200 alumnes.
4. L’ensenyament “extensiu” de català : ensenyament opcional, des de les maternals fins al batxillerat, en competència amb altres llengües ; només proposat si hi ha ensenyant competent. El volum és de 1/2h a 3h setmanals (és a dir ineficaç per produir locutors catalanòfons i encara menys bilingües). 50 % d’aquest ensenyament és organitzat i finançat per l’APLEC, amb subvencionament dels ajuntaments, del Consell General i del Govern català de la Generalitat.
5. En conclusió cal assenyalar l'enorma insuficiència de mitjans (oferta) comparat a la demanda social : el bilingüisme representa 2,5 % (la demanda social de bilingüisme és de 40 %, al menys), i per l’ensenyament “extensiu” –català com a LCR, LV, LV2, LV3, opció facultativa- la proporció d’alumnes que l’estudia és del 15 % (quan la demanda social és d’entre el 70 % i el 80 %).
Les xifres
2004-2005
|
|
Bilingüe |
Immersió |
TOTAL |
|
|
Maternal |
475 |
|
|
|
|
Primari |
873 |
|
|
|
|
|
1 348 |
494 |
1842 |
4 % |
|
Col·legi |
176 |
64 |
|
|
|
Liceu |
78 |
|
|
|
|
|
254 |
64 |
318 |
0,9 % |
|
TOTAL |
1 602 |
558 |
2 160 |
2,7 % |
Efectius de l’ensenyament EN català
(2004-2005)
|
Maternal |
7 850 |
|
|
Primari |
1 335 |
|
|
Secundari |
470 |
|
|
Total |
9 715 |
12 % |
|
Total + biling. |
10 416 |
13 % |
|
Privat |
1 028 |
1,3 % |
|
TOTAL CATALÀ |
11 444 |
15 % |
Efectius de l’ensenyament DE català
(2004-2005)
[Comunicació
presentada a les : EUS-CAT : Jornades sobre organització i ordenació
transfronterera
Andoain, Martin Ugalde Kultur
Parkea, 5 i 6 de maig de 2006
Lore Erriondo, Joan Peytaví, Alà Baylac-Ferrer.
5 de maig
18:00h Benvinguda i
salutacions
Sr. Antxon Lafont (president del
consell econòmic i social d’Euskadi)
18:15h Llengua i
Educació
*Sra. Lore Erriondo. Directora
de UEU
*Sr. Joan Peytavi. Profesor Universitat de Perpinyà
*Sr. Alà Baylac. Professor Institut de Ceret
6 de maig
9:30h Cultura i
mitjans de comunicació
*Sr. Martxelo Otamendi.
Periodista
*Sr. Esteve Valls. Periodista
11:00h Pausa-Café
11:30h Presentació
del llibre: Acció col·lectiva hegoalde-hiparralde
*Sr. Paco Letamendia
*Sr. Xabier Isasi
*Sr. Anton Borja
*Sr. Igor Ahedo
14:00h Dinar
16:00h Economia
*Sr. Anton Borja. Economista
*Sr. Alà Baylac. Professor
Institut de Ceret
17:30h Taula Rodona.
“Quines línees d’actuació requereix una política d’organització transfronterera
dirigida a fortalèixer Catalunya i Euskal Herria”
*Sr. Antxon Lafont. Empresari
*Sr. Francisco Letamendia.
*Sr. Joan Peytavi. Professor
Universitat de Perpinyà
19:00h Cloenda]
**************
Tornar a l'entrada
Back to the index
Capítols «Geografia» i «Economia»
Extractes de la versió en línia del llibre Qui sem els catalans del nord ?,
publicat per Associació Arrels, 1992.
GEOGRAFIA
Alà Baylac-Ferrer, Professor
L'espai nord-català
Terra de contrastos i desequilibris
Introducció
El nom mateix de Catalunya Nord indica la situació geogràfica i històrica
d'aquest tros de terra de 4.116 quilòmetres quadrats: a la part més
septentrional de les terres catalanes que es troben al sud-oest d'Europa, a la
façana nord-occidental de la mar Mediterrània. Amb la forma d'un triangle
isòsceles, té el costat més petit que forma la costa i els dos més grans al
nord i al sud, que emmarquen l'espai al mig del conjunt pirinenc. Però si
s'estudia Catalunya Nord com a entitat pròpia i específica com a conseqüència
de l'annexió del Tractat dels Pirineus, no es pot pas separar-la de la resta de
l'espai geogràfic català amb el qual comparteix eixos físics p;els Pirineus,
la Mediterràniap; i uns caràcters comuns, tant pel que fa a la climatologia
com pel que fa a la vegetació.
El primer terme de Catalunya Nord indica que l'espai pertany a un conjunt
català, però el segon terme, més que situar-lo, el separa del tronc comú i el
constitueix en espai amb particularitat. Catalunya Nord és la denominació de
totes aquelles terres separades del Principat de Catalunya pel Tractat dels
Pirineus i annexionades al reialme francès el 1659. S'hi va afegir, al moment
de la constitució dels departaments al segle xviii, una part de terra del
Llenguadoc, la Fenolleda. Les comarques que integren Catalunya Nord són el
Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i la meitat de la Cerdanya.
Abans del 1659, Catalunya Nord no es distingia per una personalitat pròpia;
avui dia, al cap de gairebé tres segles i mig de frontera, estrictament
imposada pels estats, s'ha anat polint el procés d'integració a l'Estat francès
amb una assimilació que va ser determinant a partir del segle xix.
La polèmica del nom
La geografia, com a visió humana d'un marc físic, genera interpretacions
diverses segons els interessos que entren en joc al moment de l'enfocament. I,
per tant, les denominacions i els noms utilitzats per fer un determinat
panorama geogràfic tampoc no són exempts de subjectivitat. Per això s'apliquen
diverses apel·lacions a Catalunya Nord, la qual cosa provoca polèmiques i
debats que encara no són del tot tancats. A partir dels anys 1970 es va anar
estenent l'ús de Catalunya Nord, promogut pels medis més catalanistes. Debats
virulents es van produir entorn d'aquest terme que focalitzava l'acceptació o
el rebuig d'una catalanitat clarament expressada. El nom oficial del
departament, els Pirineus Orientals, volgudament despersonalitzador pels
constituents de la República, fa la unanimitat pel seu poc encert: uns li
retreuen la manca d'atractiu per les campanyes de marketing turístic, altres
critiquen l'absència total de referència a la dimensió catalana d'aqueixes
terres. Una tercera apel·lació que disputa el protagonisme és el de Rosselló,
inicialment nom genèric atribuït a la província annexada, reprès per tot un
sector folklorista oposat a qualsevol connotació catalanista i integrat a la
denominació de la regió creada el 1962, el Llenguadoc-Rosselló, per raons més
d'estètica i de sonoritat que d'exactitud estricta. Un intent de rejoveniment
del terme s'està produint actualment amb la nova forma de Pirineus-Rosselló,
que correspon a la voluntat de les autoritats departamentals i consulars de
promoure una regió turística i agrícola: esports d'hivern, mar, produccions
vinícoles amb denominació d'origen «Costers del Rosselló», «Costers del
Rosselló Vilatge». El nom de Catalunya Nord, però, tendeix a ser cada dia més
utilitzat, sobretot amb l'orientació recent però com més va més clara dels
responsables econòmics i polítics cap a lligar contactes i relacions amb els
catalans del Principat.
Les comarques
Per la seva herència històrica, la realitat geogràfica de Catalunya Nord integra
la noció de comarques, encara que no tinguin pas tot el pes ni la dimensió
oficial que els va assignar el Principat de Catalunya. No hi va haver mai aquí
un estudi sobre aquest tema com es va realitzar el 1932 al Principat per a la
divisió territorial. A Catalunya Nord les comarques són petites regions
històriques, que corresponen grosso modo a àrees geogràfiques distintes, però
que han anat variant els seus límits al llarg dels segles. Sobretot, avui dia,
les comarques expressen a Catalunya Nord un viscut de les relacions internes
p;socials, històriques, econòmiquesp; de la població. Les comarques de
Catalunya Nord tenen superfícies equilibrades, excepte el Capcir amb dimensions
més reduïdes que el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, la Cerdanya i la
Fenolleda.
Una de les comarques es destaca clarament com a principal: el Rosselló. És la
més extensa però sobretot concentra sobre la plana la major part de les
activitats i població de tot Catalunya Nord. Igualment té l'única ciutat
important i capital, Perpinyà. La situació geogràfica del Rosselló és
precisament i poèticament descrita per Jacint Verdaguer en el seu famós Canigó,
vist des del cim del Canigó, mirant cap al mar: «Té a esquerra les cendroses,
vitíferes Corberes / que al Pirineu, com branques, se pugen a empeltar, / a
dreta les florides, granítiques Alberes; / lo Rosselló és un arc de dues
cordilleres / que té per corda el mar. / És una immensa lira que en eixa platja
estesa / vessanta d'harmonies deixà algun déu marí, / lo Canigó és lo pom, les
cordes que el cerç besa / són los tres rius que ronquen lliscant per la devesa,
/ lo Tec, la Tet, l'Aglí». Al Rosselló, algunes subcomarques s'individualitzen
per una vegetació i una economia pròpies; són els Aspres a l'oest, les Corberes
catalanes al nord, la Costa Vermella entre Argelers i Portbou al mig de les
Alberes.
El Conflent és la comarca més clarament definida. Remuntant la vall de la Tet,
comença al coll de Ternera entre Rodès i Bulaternera, segueix la cresta entre
Vallmanya i la Bastida en direcció al sud i topa amb la cresta del massís del
Canigó i de Carançà al sud. A l'oest, Tet amunt, el coll de la Perxa fa de
límit amb la Cerdanya i el coll de la Quillana amb el Capcir.
El Vallespir, vertebrat per la vall del Tec, té com a pobles límit Sant Joan
Pla de Corts i Morellàs, al peu de l'Albera, i Tec amunt, Prats de Molló i la
Presta. És delimitat al nord per les comarques del Conflent i el Rosselló, al
sud pel Ripollès, la Garrotxa i l'Alt Empordà. Les comarques de l'oest de
Catalunya Nord són les d'alta muntanya: la Cerdanya p;entre Andorra, Capcir,
Conflent, Ripollès, Berguedà i Alt Urgellp; i el Capcir p;girat cap al nord
com a alta vall de l'Aude. Finalment, la comarca occitana de la Fenolleda, al
nord del Rosselló, segueix el tercer riu de Catalunya Nord, l'Aglí, que neix al
mig de les Corberes, passat Talteüll i Estagell, i que té per delimitació
meridional les muntanyes al nord de la Tet.
Els altres límits
Les divisions administratives oficials, com a departament de l'Estat francès,
són els 226 municipis, els 30 cantons i els 3 arrondissements. Els cantons són
les circumscripcions de base dels elegits del Consell General, assemblea
departamental que elegeix al seu si un president. Els noms dels cantons són:
Argelers de la Marenda, Arles, Ceret, la Costa Vermella, la Costa Sorrenca,
Elna, la Torre de França, Millars, Montlluís, Oleta, Prada, Prats de Molló,
Ribesaltes, Sallagosa, Sant Esteve, Sant Llorenç de la Salanca, Sant Pau de
Fenollet, Sornià, Tuïr, Toluges, Vinçà i Perpinyà amb 9 cantons. Les tres
altres circumscripcions corresponen a les de l'administració estatal que
divideix el departament en una prefectura (Perpinyà) i dues sots-prefectures
(Prada i Ceret).
Un altre límit determinant en la història de Catalunya Nord és la frontera
estatal. Sovint i durant molt de temps alguns geògrafs han anat explicant la
teoria de la «frontera natural». De fet, mirant el placatge de la línia
divisòria sobre la realitat geogràfica dels massissos muntanyosos de les planes
i de les valls dels Pirineus, hom s'adona de l'artifici inventat per respondre
en altres temps a la ideologia d'expansió de les grans potències. Un paisatge,
un territori donat només coneix accidents geogràfics que no existeixen en
termes polítics. Catalunya Nord s'insereix totalment en el sistema de les
serralades pirinenques, des de les Corberes fins a l'Albera, passant per la
plana de Cerdanya. El conjunt pirinenc que defineix una zona àmplia des de
Salses, al peu de les Corberes, fins a l'Empordà i el Gironès, configura una
marca, més que no una línia neta. Tota la zona s'ha caracteritzat no pas per
espais separats i diferents sinó per una comunitat lingüística, unes semblances
de clima i vegetació. Ben a l'inrevés del que implicaria ser una «frontera
natural», Catalunya Nord i les comarques veïnes del nord del Principat de
Catalunya, pel seu posicionament en el mapa europeu i per la seva configuració
geogràfica, han estat i són encara, més que mai en el nou context europeu, un
lloc de pas privilegiat entre el nord i el sud dels Països Catalans però també
de tot Europa, un corredor al llarg de la Mediterrània entre Europa i Àfrica
(pas de Salses, colls de Panissars i del Pertús, planes del Rosselló i
l'Empordà al sud de l'Albera), una cruïlla excepcional al bell mig de tot el
sistema pirinenc (vall de la Tet, plana de Cerdanya comunicada amb el País de
Foix, la vall de l'Aude, la vall del Segre camí de Vic i Barcelona, el Rosselló
i el Conflent).
La frontera, però, avui dia existeix, realment; és política, ha estat assentada
en els esquemes mentals. El millor exemple n'és el de la comarca cerdana, de
les més unitàries i també la més partida. Els pactes franco-espanyols del 1660
la van separar entre dos estats, un enclavament territorial de l'un en
territori de l'altre (Llívia) i, posteriorment, entre dues províncies i un
departament (Lleida i Girona per la Baixa Cerdanya, i Pirineus Orientals per
l'Alta Cerdanya). Fins al començament del se-
gle xx les migracions laborals es van mantenir per damunt de la ratlla,
essencialment girades cap al Principat (paletes, carnissers, cansaladers,
venedors...) i la frontera no va ser clarament delimitada fins a la meitat del
segle xix. La construcció de la carretera i l'arribada del tren el 1911 va
marcar veritablement la integració a l'Estat francès. Tot i les relacions
mantingudes i el caràcter artificial de la ratlla fronterera que talla camps i
masies, la noció de frontera s'ha anat afermant pel canvi demogràfic de l'Alta
Cerdanya, on molts habitants ja no són ni cerdans ni tan sols catalans. Una
traducció concreta d'això són els canvis de costums de compres d'aquests nous
habitants: Puigcerdà, que sempre ha estat per a tots els cerdans la Vila,
capital de la comarca, s'ha trobat concurrents amb centres tradicionalment
exteriors al mercat cerdà com són Prada o Perpinyà. Molt recentment, en els dos
anys que precedeixen la constitució del mercat únic europeu, la noció de
frontera, tan estrictament clavada en els esperits, va perdent el seu sentit i
tant els medis econòmics com comercials i institucionals tendeixen, o almenys
aprenen, a prescindir d'un límit cada cop més regional i, fins i tot,
intraregional. El futur es pensa en termes d'Euroregió p;de Tolosa i
Montpeller fins a Barcelona i, fins i tot, Valènciap; en la qual Catalunya
Nord apareix més com a centre, lloc de pas i enllaç que com una barrera natural
de difícil accés.
Terra de
contrastos i desequilibris
Si uns qualificatius han de caracteritzar Catalunya Nord en el seu conjunt són
els d'una terra contrastada i desequilibrada. La geografia imposa un marc de
vida variat a l'extrem, des de les platges de la Mediterrània fins als cims
nevats de l'alta muntanya pirinenca amb tan sols 120 km de distància. La
diversitat es reflecteix igualment en el clima força sec o molt humit segons les
comarques p;Cerdanya i Conflent o Vallespir i Capcir, respectivamentp;, amb
unes temperatures sovint dolces però un vent fred i violent p;la
Tramuntanap;, unes pluges molt irregulars o prou constants. Els desequilibris
apareixen en l'espai i la població de Catalunya Nord. A la plana de Rosselló,
menys del 30% de la superfície concentra un 80% dels habitants i la major part
de la producció agrícola: el 75% de la vinya i arbres fruiters, el 90% de les
hortalisses. En conjunt representa el 95% de la renda agrícola. La macrocefàlia
de la capital perpinyanesa al voltant de la qual s'organitza la major part de
totes les altres activitats econòmiques arriba a ser problemàtica, comparada
amb la resta de comarques, més pobres i buides.
Aquests trets de Catalunya Nord són molt semblants a la distribució de població
del Principat de Catalunya i al desequilibri en el repartiment de l'activitat
econòmica: el 80% de la població és concentrada a la costa, el 70% només a
l'àrea metropolitana de Barcelona.
Els desequilibris també s'han de considerar des del punt de vista extern a
Catalunya Nord, respecte a l'Estat francès. Amb poc més de 360.000 habitants
(cens del 1990), Catalunya Nord només pot pretendre a un pes i una influència
reduïdíssims en el marc de l'estat, que compta més de 50 milions de francesos.
El seu PIB (producte interior brut) representa un 0,45% del total de l'estat.
Aquestes condicions desfavorables en l'àmbit polític es tradueixen en
conseqüències econòmiques. Catalunya Nord, per exemple, no va tenir cap pes en
el moment de les discussions per la creació del Mercat Comú, en els anys
seixanta. El resultat va ser una davallada de la renda agrícola i l'èxode de la
meitat dels pagesos i obrers agrícoles. Un segon cop, al començament dels anys
vuitanta, l'entrada d'Espanya i Portugal a la Comunitat Europea va afectar
Catalunya Nord sense que aquesta tingués cap recurs per pesar en les
negociacions. De la mateixa manera, l'endegament del litoral mediterrani i, per
tant, de la costa catalana, es va decidir a París.
La poca importància de Catalunya Nord de cara a l'Estat francès implica una
adaptació constant de la població a les condicions de treball del mercat
francès. La migració massiva es tradueix en una descatalanització de l'espai,
de la societat de Catalunya Nord. La pèrdua d'identitat és reforçada per un
altre desequilibri, el cultural. Enfront d'una llengua i d'una cultura
franceses prestigioses i omnipotents, el català no té cap dret reconegut a
l'Estat francès, no disposa de cap ajuda, el seu ensenyament i la seva
presència als mitjans de comunicació són marginats o folkloritzats.
Geografia física
· La costa
El triangle isòsceles de Catalunya Nord, amb el costat petit que forma la costa
mediterrània, s'imbrica al nord del triangle equilàter més gran del Principat
de Catalunya, la base del qual és el Pirineu i la punta la desembocadura de
l'Ebre. Amb 4.116 quilòmetres quadrats de superfície i uns 50 quilòmetres de
costa, Catalunya Nord representa respectivament un 11,5% de la superfície total
de les terres de Catalunya (d'abans de la partició del Tractat dels Pirineus) i
un 8% de tot el litoral. Catalunya Nord no es diferencia gaire de la resta del
Principat. El conjunt és muntanyós, amb relleus joves i alts i també formes més
dolces als massissos mitjans. Les muntanyes van decreixent de l'oest cap a
l'est on s'encontren amb les aigües de la Mediterrània. El país inclou
depressions omplertes d'al·luvions que formen planes baixes a la zona litoral o
altes a la part muntanyenca. Els rius de Catalunya Nord, com els de la zona
veïna de l'Empordà, la Garrotxa i el Gironès, segueixen les línies directrius
del relleu marcat per les carenes de muntanya que van de l'oest cap a l'est. La
costa rectilínia i sorrenca en major part, esdevé retallada i rocosa en la
porció sud.
Les
muntanyes
La muntanya de Catalunya Nord és el sistema pirinenc,
amb la zona axial, el Pirineu pròpiament dit, i el Pre-pirineu situat en
paral·lel al nord i al sud de l'eix central. La zona axial forma una serralada
jove, un bloc muntanyós potent aixecat fins als 3.000 metres, de la mateixa
forma que els Alps. Els terrenys d'origen sedimentari de l'era primària p;uns
280 milions d'anysp; van ser plegats de bell nou i turmentats a l'era
terciària p;uns 40 milions d'anysp;, sotmesos al metamorfisme que va originar
sòls de granits, llicorelles, esquistos, gneisos i marbres.
A la part més occidental de Catalunya Nord, la Cerdanya presenta els massissos
més alts i les formes de relleu més joves. El Carlit, el pic més alt (2.921 m),
dóna el nom a tot el massís i delimita el nord de la Cerdanya i l'oest del
Capcir. Uns altres cims són el Puigpedrós o el Peric. Aquestes altes muntanyes
granítiques ensenyen les clàssiques formes glacials de relleu: crestes
dentegades, cims piramidals, seguits d'estanys i circs que són els rastres de
les geleres de l'era quaternària. A les desenes de petits estanys escampats a
tot el massís del Carlit cal afegir el llac de la Bullosa i l'estany de Lanós,
pantans de grans dimensions utilitzats en la producció hidroelèctrica. Un altre
massís important, el del Puigmal (2.909 m), situat al sud de la comarca
cerdana, es compon de roques esquistoses i calcàries. Aquí les formes d'erosió
són més dolces, amb cims arrodonits com el Cambresdases, el Pla de les Salines
o el mateix Puigmal. Les antigues superfícies d'erosió deixen unes serres feixugues
(pic del Pam, roc d'Aude, a l'oest del massís del Carlit a la comarca del
Capcir). Trobem igualment una erosió summital molt forta entre el Conflent i el
Vallespir, traduïts en unes crestes planeres, com al Pla Guillem. En el mateix
alineament que el massís del Puigmal, en direcció a l'est i passant a la
comarca del Conflent, es troba el massís de Carançà i el Canigó. El Canigó
domina, des dels seus 2.784 m, la plana del Rosselló; les seves crestes i els
pics situats entre els 2.400 i els 2.700 m formen un front muntanyenc de gneis
i granit entre el Conflent i l'Alt Vallespir, al sud. Aquest conjunt, molt alt,
amb formes agudes d'erosió glacial, a pocs quilòmetres de la plana i del mar,
dóna al Canigó una impressió de gran altitud i el seu posat majestuós. Aquest
massís jove configura una zona fortament mineralitzada i inestable: les mines
de ferro del Canigó i d'espat fluor d'Escaró van ser explotades durant molt de
temps. Les fonts termals de Vernet, Toès i Sant Tomàs també són testimonis
d'una activitat tel·lúrica encara viva. Un altre massís d'altes muntanyes, el
Madres (2.469 m), influeix fortament en la fisonomia de Catalunya Nord. Estén
les seves formes feixugues des de l'oest del Capcir fins a Força-ral, a la riba
esquerra de la Tet, com a límit nord del Conflent. Muntanyes massisses i
austeres p;les Garrotxes per damunt del poble d'Oleta són símbol de vida molt
durap; tenen sòls granítics al nord (vall de la Castellana), calcaris i
marbres a la zona de Vilafranca, el Montcoronat i la Pica Pelada, i capes
esquistoses a Jújols i Canavelles. El marbre rosa de Vilafranca, que ara ja no
s'extreu, es va utilitzar força, sobretot als edificis religiosos romànics. Els
modelats del massís del Madres són de tipus glacial a les valls altes, amb
gorgs enlairats i valls profundes i estretes (estany de Noedes, gorg Estelat,
gorg Negre).
A l'extrem sud-est de Catalunya Nord, entre les comarques del Rosselló i de
l'Alt Empordà, la zona axial dels Pirineus acaba amb el petit massís cristal·lí
de l'Albera, de formes vigoroses, valls encaixades i amb el rocam retallat que
cabussa directament en l'aigua de la Mediterrània. Falles transversals tallen
la carena al coll del Pertús (175 m) i a la vall de la ribera de Roma. Al nord
de la plana rossellonesa, el massís de les Corberes estén les seves roques
calcàries des de la vora de l'estany de Salses fins a la comarca occitana de la
Fenolleda. Aquests terrenys de l'era primària p;uns 280 milions d'anysp;,
plegats i deformats per l'aixecament de la cadena pirinenca, marquen amb
altiplans aspres, turons i rius enfonsats, la part més septentrional dels
Països Catalans.
Retorn
al sumari de Geografia Fisica
Les valls
La xarxa de rius i valls segueix la pauta de
les línies directrius del relleu de Catalunya Nord. Tres eixos paral·lels, de
l'oest cap a l'est formen les tres valls principals de Catalunya Nord: l'Aglí
al nord, el Tec al sud i la Tet entre els dos. Els rius tenen a Catalunya Nord
un caràcter marcadament torrencial i irregular, amb riuades de primavera i
tardor que poden ser catastròfiques. Les rieres més petites i més curtes poden
restar eixutes bona part de l'any. Els rius principals es beneficien d'un cabal
més important per les seves arrels pirinenques, reserva permanent d'aigua. Però
Catalunya té rius amb cabal més important i més regularitat, com és l'Ebre, que
desemboca al sud del Principat, o el Segre, principal afluent seu que neix al
massís del Puigmal, a l'Alta Cerdanya. A l'alta muntanya, les grans valls com
el Querol, la Tet a la zona de la Bullosa, Eina o Er, presenten les formes
clàssiques de modelat glacial: valls en U, cons de dejecció, morrenes, valls
penjades, estanys, com al peu del puig Peric, amb l'estany de la Llosa,
l'estany de l'Esparver, o els estanys del Carlit corresponents a una gelera
d'altiplà. Al Quaternari la glaciació va fer baixar les geleres (de més de 500
metres de gruix) fins a altituds de 1.600 metres pels vessants exposats al sud
i 2.200 metres pels exposats al nord. L'erosió glacial potent va excavar
estanys, circs i crestes, o va deixar dipòsits morrènics amb els amuntegaments
de materials detrítics arrencats. És el cas dels serrats i compartiments
allargats on s'han allotjat els pobles de ponent al Capcir: els Angles,
Formiguera, Esposolla, Font-rabiosa i Riutort.
En canvi, l'erosió torrencial ha dibuixat a la zona axial del Pirineu, valls en
V o gorges profundes segons la natura del terreny. A la vall de la Tet, la
cubeta de Vinçà i Prada, a 200 i 300 metres d'altitud, formen una zona
enfonsada durant els moviments tectònics. La conca és tancada al nord i al sud
per altres muntanyes p;massís del Madres i del Canigó i Carançà
respectivament. Al mig de la vall, per l'acció dels rius enfonsats s'han format
terrasses excavades en la capa d'al·luvions. Valls transversals d'afluents de
la Tet alimenten la conca: gorges encaixades de la Lentillà i de la Carançà,
valls de la Rotjà, del Cadí, de Sant Vicenç, de Fillols. Al peu del Canigó
passa la falla principal del sistema axial pirinenc, que provoca un desnivell
ràpid i vessants rosts. La conca de Vinçà, al límit entre Conflent i Rosselló,
constitueix un espai més obert on s'han instal·lat uns embassaments: el pantà
de Vinçà i el petit llac de les Escumes.
El Tec al Vallespir segueix igualment falles, formant la conca de Ceret a la
part més baixa, entre els Aspres al nord i el massís del roc de Frausa al sud.
Pujant Tec amunt, les valls es fan més estretes a la part mitjana i són
encaixades amb uns replans de Sant Llorenç de Cerdans i Prats de Molló a l'Alt
Vallespir. La vall és tancada al nord per les piques del Canigó i, al sud,
Costoja i l'alta vall de la Muga es giren cap a la Garrotxa. L'enfonsament
violent dels rius demostra que l'erosió torrencial es manté molt forta; aiguats
sobtats poden tenir un impacte brutal sobre el medi i provocar danys
importants. Tothom a Catalunya Nord té present l'aiguat terrible del 1940. Una
esllavissada a la part de l'Alt Vallespir va tapar el riu i va crear un gran
embassament. Quan l'amuntegament de terra i roques es va trencar, la riuada va
davallar brutalment, destrossant-ho tot al llarg del Tec fins a la plana,
emportant-se al seu pas cases, ponts, trens, camps i carreteres.
Al nord, la gran vall de l'Aglí, dins les margues negres i dominada per
penya-segats calcaris, forma la Fenolleda amb Sant Pau de Fenollet al centre.
L'Aglí i els diferents rius de la comarca són fortament encaixats; són rius
sobreimposats que tallen diversos massissos calcaris que han estat de més fàcil
excavar. Més avall de Sant Pau de Fenollet s'ha començat la construcció del
barratge de Caramany, que permetrà regular el règim de l'Aglí i assegurar la
irrigació de la plana rossellonesa a la part baixa del riu.
Retorn
al sumari de Geografia Fisica
Les
depressions
Al mateix temps que l'enlairament dels cims
dels Pirineus, s'han produït, al Terciari, fractures que han originat petites
depressions intercalades en els relleus p;la Cerdanya i el Capcirp; o
esfondraments més importants que configuren avui dia veritables planes, com és
el Rosselló i el seu equivalent simètric de l'altra banda de l'Albera, la plana
de l'Empordà. Aqueixes depressions han estat reblertes pels arrossegalls dels
rius dipositats i sedimentats, quan eren ocupades per aigües marines o lacustres.
La fossa de Cerdanya, la part alta de la qual es troba a l'extrem oest de
Catalunya Nord, és una depressió situada a uns 1.000 metres d'altitud,
originada per l'esfondrament d'una dovella de 100 quilòmetres de llargada. És
envoltada de cims d'uns 2.000 a 3.000 metres i constitueix, en la continuació
de la vall de la Tet, l'única plana important (1.129 km2) a dintre dels
Pirineus. Omplerta amb materials detrítics, ha estat utilitzada des dels temps
prehistòrics com a camí de pas i plataforma de comunicació entre totes les
regions que hi desemboquen: Rosselló i Conflent, al coll de la Perxa (1.577 m);
la Seu d'Urgell i la vall del Segre, cap a l'oest; la collada de Tosses (1.865
m), camí de Vic i Barcelona; al nord el coll de Pimorent (1.931 m), cap a Andorra
i el País de Foix, i el Capcir i la vall de l'Aude, pel coll de la Quillana
(1.713 m). Ara el túnel del Cadí permet, a més a més, un enllaç ràpid amb la
vall del Llobregat. L'altitud de la plana cerdana oscil·la entre 950 m i 1.300
m, orientada d'est-nord-est a oest-sud-oest. Aquesta orientació paral·lela a
l'eix pirinenc és poc freqüent en un massís muntanyós. La part de la comarca
integrada a Catalunya Nord és l'Alta Cerdanya: la frontera corre des del coll
de la Creu de Maians (al massís del Puigmal), creua el Segre, segueix el Reür,
un afluent seu que separa Puigcerdà de la Guingueta d'Ix, i continua per Saneja
i Guils cap al Puigfarinós i el Puigpedrós fins a la Portella Blanca d'Andorra.
Una altra plana alta situada entre els massissos del Carlit i del Madres és la
conca del Capcir. Oberta al nord, forma l'alta vall de l'Aude, enfonsada entre
dues falles que li procuren vessants vigorosos i pendents forts. Al mig de la
cubeta, l'Aude corre cap al nord de la comarca, on s'encaixa violentament,
passat Puigbalador. Dos embassaments artificials ocupen part de la depressió.
L'un recull les aigües de l'Aude a Matamala, l'altre les de la Lladura i el
Galba a Puigbalador.
El Rosselló té la plana més gran de totes les comarques de Catalunya Nord.
Ampla i oberta sobre la mar Mediterrània, constitueix el front de la zona axial
dels Pirineus. Enfonsada a les eres secundàries i terciàries, la depressió s'ha
omplert dels materials pirinencs. És delimitada per les Corberes al nord, les
Alberes al sud, el massís dels Aspres al sud-oest i la platja a l'est. Els
sediments acumulats poden representar una capa important de materials; a Canet
s'ha avaluat un gruix de 1.000 metres de dipòsits. D'aquests dipòsits
al·luvials, encara en tenim exemples avui dia amb l'acció del Rard que va
emplenant l'estany de Canet progressivament, avançant el seu delta al mig de
l'aigua. La plana del Rosselló presenta un aspecte accidentat, amb una
successió de terrasses, pujols, depressions tancades, còrrecs, conseqüència de
l'erosió eustàtica, climàtica i tectònica.
Retorn
al sumari de Geografia Fisica
La costa
La costa de Catalunya Nord és recta en la seva
part sorrenca i retallada al sud quan el massís de l'Albera entra directament
al mar. La formació d'un cordó litoral de sorra des del Racó, a prop
d'Argelers, fins a Leucata, ja en terra occitana, al nord del Barcarès, ha
configurat una costa regular, gràcies als corrents marins. El lido, cordó
litoral de sorra, separa el mar dels estanys de Salses, al nord, i de Canet o
Sant Nazari, més al sud.
La costa que avui dia té com a pobles costaners el Barcarès, Torrelles, Santa
Maria, Canet, Sant Cebrià, Argelers, Cotlliure, Portvendres, Banyuls de la
Marenda i Cervera, ha variat en funció del nivell del mar. 2.500 anys enrera
passava terra endins on són ara els pobles de Sant Nazari, Sant Llorenç de la
Salanca i Sant Hipòlit.
Al davant de la costa mediterrània, mar endins, s'estén la plataforma
continental fins a la corba de nivell dels 2.000 metres sota el nivell de
l'aigua. Té una amplada d'uns 70 km davant de la plana del Rosselló, abans
d'iniciar amb una ruptura de pendent (el talús continental) una baixada cap als
fons abissals. Un tret del talús continental és la presència de canyons
submarins en forma de talls profunds on passen corrents forts que arrosseguen
tota mena de sediments. Davant del Rosselló hi ha dos canyons p;o recs segons
la terminologia dels pescairesp; el canyó de Lacaze-Duthiers, amb una
orientació de nord-est a sud-est en el prolongament de Canet, i el canyó del
cap de Creus, d'oest a est.
Retorn
al sumari de Geografia Fisica
Retorn
al sumari de Geografia.
Els paisatges i el clima
· Conflent
· Cerdanya
· Capcir
· L'Albera
· Aspres
· Corberes
Catalunya Nord, com el conjunt dels Països
Catalans, es troba en una zona de clima temperat, amb una llarga façana
mediterrània i algunes influències atlàntiques (aire humit) i euro-siberianes
(aire fred). L'estructura del relleu condiciona una infinitat de matisos
climàtics, una gran riquesa i varietat biològica. La diversitat i la
irregularitat són les característiques de les regions mediterrànies.
La comarca del Rosselló és la que té el clima més marcadament mediterrani:
secada a l'estiu i màxim de pluges a la tardor i primavera, en forma de
temporals violents i de ruixats que representen la meitat del total de
precipitacions. Un vent violent domina la plana: la tramuntana. Les muntanyes
que serveixen d'abric procuren un hivern dolç, una vegetació i uns conreus
primerencs que poden ser perjudicats en cas de gelada. Tot i això, el fred pot
ser molt viu i el temps és generalment clar. La irregularitat i la varietat del
clima no priven pas, en canvi, una constància en les estadístiques anuals i
plurianuals. Les precipitacions al Rosselló se situen entre 600 i 700 mm,
repartits en 90 o 100 dies. Les tardors són més dolces i assolellades, malgrat les
pluges violentes, les primaveres més difícils i desiguals; no hi ha gaire
transició entre el període fred i les fortes calors de final de maig.
L'acceleració es produeix de manera brutal. Les observacions decennals mostren
que qualsevol mes pot ser el més sec o el més plujós de l'any, atesa l'extrema
irregularitat. D'aquí la necessitat absoluta d'irrigació per fer possible una
vida agrícola. Les temperatures mitjanes de l'estació meteorològica de la
Llavanera, a Perpinyà, són de 15,5°C (7,7°C el gener i 24°C el juliol). La neu
i les gelades són excepcionals a la plana, però poden produir-se de forma
brutal (nevades del 1950 i 1982, gelades del 1956 i 1985). El Rosselló compta
solament 60 o 65 dies sense vent. El vent dominant és la tramuntana (41%), del nord-oest,
és sec i fort p;més d'un terç del temps bufa a més de 54 km/h i fins els 100 i
120 km/h. El ponent o canigonenc (13%) correspon bé a una brisa de terra
alimentada per les variacions tèrmiques del dia, bé a una pertorbació oceànica.
El vent de llevant, la marinada (21%), pot ser una brisa de mar o una depressió
mediterrània que porta pluges i temps cobert. Uns altres vents menys importants
són el narbonès (N), el gregal (NE), el vent d'Espanya (S). Aqueixes condicions
creen al Rosselló uns paisatges de regadiu compartimentat per línies d'arbres
(xiprers, llorers, canyissos, polls) destinats a tallar la força del vent. La
constància i la violència del vent han entrat en els costums de vida dels
habitants de Catalunya Nord, però són difícils de suportar pels forasters. La
vegetació del Rosselló és totalment artificial i humanitzada pels cultius i la
urbanització seculars.
Retorn
al sumari dels paisatges
i el clima
El Rosselló té paisatges variats i petites regions molt
individualitzades. El Riberal, la part rica de la plana, seguint l'eix de la
vall de la Tet cap a Cerdanya, és un país de regadiu tradicional. L'embassament
de Vinçà assegura la regularitat de l'alimentació en aigua dels nombrosos recs,
agulles i canals. Els cultius són arbres fruiters, hortalisses, però es veuen
també arbres de riberes, plàtans, xiprers i cultius intensius abrigats sota
hivernacles. Al nord del Riberal, la muntanya de Força-ral exposa les seves
terrasses al vinyer, amb denominacions d'origen: Ribesaltes, Moscat de
Ribesaltes i Costers del Rosselló Vilatge. La vall de l'Aglí, la zona de
Baixàs, el Crest de Ribesaltes a la part alta de la Salanca també tenen
paisatges vitícoles. La Salanca deu el seu nom a la presència de capes de sal
que puja per capil·laritat i evaporació a la superfície. La zona s'estén entre
l'estany de Salses i la Tet, i entre el Crest i la mar. Un drenatge de les
aigües mal assegurat ha estat millorat gràcies a la construcció de dics que permeten
limitar les inundacions de l'Aglí. Avui dia la Salanca té més arbres fruiters
(albercoquers, presseguers) i vergers (carxofes, escaroles) que vinyes, que en
aquesta zona eren de gran rendiment i baixa qualitat gràcies a la inundació
dels vinyers. Una competició problemàtica i polèmica s'ha instaurat entre els
agricultors, usuaris tradicionals, i la població turística, massivament present
a l'estiu al Barcarès i voltants, per al domini de l'aigua. L'ús excessiu de
l'aigua de les capes freàtiques agreuja cada cop més la salinitat dels sòls i
tendeix a l'esterilització de les terres a llarg termini. Els Baixos Aspres
entre Elna i Canet són una altra zona vitícola que produeix vins dolços i
Costers del Rosselló (negres). Les vinyes són plantades a les terrasses de la
Tet i dins les depressions tancades de la plana. Una d'elles ha estat
convertida en llac artificial, l'estany de Vilanova de Raó, que fa de dipòsit
d'aigua d'irrigació i serveix per a l'esplai. El domini més gran de l'aigua
permet la progressió de l'agricultura. El riberal del Tec s'estén entre el nord
d'Argelers, Elna, Sant Genís, Palau del Vidre i la Torre del Bisbe. Al peu de
l'Albera, la urbanització escampa les segones residències entre vinyes i
alzinars (la Roca d'Albera, Sureda).
Retorn
al sumari dels paisatges
i el clima
L'Albera, amb els seus pendents rosts i rius engorjats, entre les planes
del Rosselló i de l'Empordà, és coberta de bosc mediterrani: suredes, alzines,
roures, castanyers i fageda d'un alt valor científic i ecològic a la zona de la
Maçana. La pressió urbanística i l'abandonament de terres afavoreix, però, els
perills d'incendis. La Marenda, amb la seva costa de roques, és una de les
originalitats i un dels atractius més forts de Catalunya Nord. El vinyer de
Banyuls s'engarrapa per les feixes damunt dels pobles de Cotlliure,
Portvendres, Banyuls i Cervera. Pateix de difícils condicions d'explotació i el
vi produït té dificultats de comercialització.
Dues menes de balcons resten a identificar damunt de la plana del Rosselló: els
Aspres i les Corberes catalanes. Els Aspres són terres esglaonades al
peu del Canigó que formen muntanyes esquistoses i arrodonides. Aqueixes altes
terrasses de sòls àcids només permeten el conreu de vinya i una vegetació de
bosc i bosquines. Una xarxa de valls estretes i encaixades, amb masos i
veïnats, fan de la zona gairebé un desert humà. La vegetació dels Aspres ha
estat modelada per l'home: és un país de bosc d'alzines i suredes, de bosquines
mediterrànies, d'erms amb qualques claps de policultura. La regressió d'aquesta
regió provoca que sigui abandonada als incendis i a les compres especulatives.
Els pobles que tenen el seu terme totalment inclòs als Aspres són Cameles, Castellnou,
Torderes i Vivers. L'aigua hi és canalitzada en torrents que guien riuades
impressionants a la tardor, i queden molt de temps assecats. Aquest sistema
hidrogràfic implica una erosió forta, accelerada pels repetits incendis. El
massís inclou tres conques principals: les del Bulès, del Rard i de la
Canta-rana, i de la Ribera Ampla. Les valls estretes originen una circulació
difícil. Malgrat unes precipitacions més abundoses que a la plana, és palès el
dèficit d'aigua. La vegetació dels Aspres, típicament mediterrània, inclou
bosc, matolls i landes, associats amb siures i alzines. Les suredes del sector
sud-oriental ara ja no són productives; se n'havia desenvolupat el cultiu a
partir del segle xix, al mateix temps que l'extensió del conreu de la vinya i la
producció de vi. Alzines i brolles se situen a la part nord i central, i les
zones més fresques afegeixen roures.
Retorn
al sumari dels paisatges
i el clima
El segon balcó delimita la part més septentrional dels Països Catalans: les Corberes
catalanes. Són estructures complexes d'altiplans i depressions calcàries, al
mig de les quals trobem la conca d'Estagell, Montner, Òpol, Perellós, Vingrau,
Talteüll i Cases de Pena. Aquí contrasten les zones vitícoles sobre les terres
negres i rogenques de margues i les garrigues pedregoses, les grans pedreres
blanques, grises o de color blavenc. El calcari és qui indubtablement dóna la
tonalitat al paisatge. El modelat és de tipus càrstic. La infiltració de les
pluges en els terrenys calcaris, amb una tramuntana forta que escombra
literalment les Corberes p;en són proves els troncs inclinats dels arbresp;,
augmenten la sequedat del massís. La vegetació de les Corberes porta la marca
de l'ariditat i d'una desforestació massiva deguda a l'explotació passada per
les carboneres, els focs pastorals o incendis incontrolats i l'especulació. En
una flora fràgil i regressiva domina la garriga de garrolla, els erms de
llistó, les màquies amb ginebró o càdec, brolles de boixos i romaní. La
vegetació discontínua deixa aparèixer la pedra nua. També s'hi troben algunes
bosquines d'alzines i repoblaments poc encertats de pins, inadaptats al clima i
als incendis.
La comarca de la Fenolleda fa de transició entre la plana i l'interior,
entre el clima mediterrani i l'oceànic (Aude i Arieja) del sud de França. La
secada enmig de les muntanyes calcàries és molt marcada i una desforestació
intensa deixa lloc a landes sotmeses a un elevat perill d'incendis. L'obertura,
a l'oest de la comarca, amb influències atlàntiques, es tradueix per una baixa
de les temperatures mitjanes (entre 15°C i 10°C) i unes pluges més nombroses
(800 mm i 1.000 mm de precipitacions). La vegetació de la Fenolleda a la part
oriental i seguint l'eix Maurí-Sant Pau de Fenollet és clarament mediterrània:
brolles, màquies, garrigues i bosquines d'alzines. Més cap al centre de la
comarca les brolles són d'estepa de fulles de llorer i d'argelaga. Després
vénen estatges de roures i, al límit de Catalunya Nord, fagedes i alguns avets.
Retorn
al sumari dels paisatges
i el clima
La comarca del Vallespir contrasta fortament amb l'aridesa del nord. Els
paisatges de la comarca més catalana de Catalunya Nord són verds i boscans. El
Vallespir sempre ha mantingut activitats i molts lligams econòmics i familiars
amb les comarques veïnes del Ripollès i la Garrotxa, que s'hi assemblen molt.
El Baix Vallespir (regió de Ceret) evidencia una vegetació mediterrània
d'alzines i suredes; al nord del massís del roc de Frausa apareixen a l'estatge
montà roures, castanyers i faigs. Les precipitacions mediterrànies vénen a
topar contra el Canigó provocant així unes pluges exacerbades al vessant
sud-est. El Vallespir mitjà i alt no té cap període sec: a 400 metres d'altitud
la mitjana de precipitacions és de 1.000 mm. Prats de Molló, a 750 m, té 1.250
mm, i la Presta, a 1.100 m, uns 1.350 mm de precipitacions. Les temperatures
són dolces i fresques, però la marca més característica del Vallespir és la
humitat; és una de les comarques més humides de tot Catalunya. Les pluges es
produeixen de manera abundant a la tardor, concentrades en pocs dies amb
situacions de bloqueig de les pertorbacions mediterrànies. Els vessants alts
porten bosc subalpí compost de pi roig i pi negre però que es troba bastant
reduït ja que les fagedes pugen molt amunt. La vegetació del Vallespir també és
artificial per la intensa activitat agrària i ramadera que sempre s'hi ha
desenvolupat. Castanyers i alzines sureres són el testimoni de la gran
activitat vitivinícola de la plana: el segle xix es necessitaven per a la
fabricació de bótes, semals, puntals i estaques, i taps. Les repoblacions
forestals amb conífers són més recents i s'han començat després del 1940.
La comarca del Conflent, hereva d'un comtat homogeni i organitzat entorn
de Prada, ha tingut un paper històric de primer pla, en ser el bressol dels
comtes que van construir Catalunya (Guifré el Pilós). La regió de Prada
tradueix el clima mediterrani en alzinars, brolles i garrigues, al nord de la
Tet. Les temperatures mitjanes anuals hi són prou elevades a la comarca: 12°C,
i 10°C, 7°C. Una forta oposició es nota entre l'obac i la solana. L'exposició
al sol del massís del Madres, conjuminat amb els sòls calcaris, permeten una
pujada molt forta de la vegetació mediterrània, gairebé a l'altura de l'estatge
subalpí. Els vessants del Madres porten pins d'alta muntanya, alzinars fins a
altituds sorprenents (1.400 m) i espècies adaptades a la secada. Més avall hi
ha roures. Els fons de les valls poden patir glaçades intenses, la qual cosa
obliga a cultivar només pomeres i presseguers tardans. Els pagesos practiquen
fins i tot la calefacció dels vergers, cremant fuel-oil dins bótes metàl·liques
al mig dels camps. La situació arrecerada del Conflent p;entre els dos
massissos alts del Madres, al nord, i del Canigó, al sudp; limita força les
precipitacions: menys de 600 mm de mitjana a Oleta i Vinçà, cosa que representa
un contrast extraordinari amb el Vallespir veí. Al Conflent és freqüent el cel
blau i l'aire calent. La vessant sud, en canvi, amb exposició del Canigó cara
al nord es beneficia de faigs, alguns avets, pins i brolles de neret. Tot i que
els dos massissos tinguin hiverns rigorosos, el Canigó té molta més neu a la
primavera, molla i pesant, que amb el vent augmenta el perill de grans allaus.
Les pluges de l'obac són violentes en períodes decennals; no és excepcional que
caiguin 350 mm en un dia. El 1940 van caure més de 1.000 mm d'aigua en tres
dies i l'aiguat que això va provocar es va emportar la meitat del poble de
Vernet. La irregularitat de les pluges fa necessària la irrigació. L'esforç
secular dels homes pel domini de l'aigua s'ha traduït en llargs canals i recs
que porten l'aigua des de l'alta muntanya fins a les parts baixes, travessant
els camps de la comarca. El rec de Boera és el canal més gran del Conflent:
porta l'aigua des de Serdinyà fins a Prada i Marquixanes. Aqueixes condicions
donen un paisatge humanitzat, construït i ben cuidat, molt diferent del de la
zona nord-oest del Conflent, a les Garrotxes, on els recs i els camps s'han
assecat per l'abandonament de l'espai per l'home.
Retorn
al sumari dels paisatges
i el clima
La comarca de la Cerdanya, clara i assolellada com el Conflent,
contrasta amb el Capcir i el Ripollès veïns. L'enfonsament enmig dels cims alts
dels Pirineus protegeix aquesta plana de les pertorbacions mediterrànies i
atlàntiques; el clima és sec, sense, però, patir de secada, i la insolació és
eficaç. Aquestes característiques especialment favorables han permès de
desenvolupar experiències de forns i centrals solars (Montlluís, Odelló,
Targasona) i de sanatoris i cases de salut per a infants. A la part central de
la Cerdanya i al sector de les Escaldes, a la solana, hi ha menys de 600 mm de
precipitacions. La repartició pluviomètrica és diferent de la irregularitat de
la plana. Les pluges prenen la forma de temporals a l'estiu i de neu a l'hivern.
Les temperatures mitjanes són dolces (7,5°C el gener i 16,5°C el juliol, 2.400
hores d'insolació) i fins i tot plantegen problemes a les estacions d'esquí que
freqüentment falten de neu. Les espècies vegetals de la Cerdanya són adaptades
a la llum, i la plana necessita irrigació per als cultius.
Quatre tipus de paisatges s'encontren arreu de la comarca. El primer és el
constituït per les bandes verdejants que ressegueixen els rius, amb arbres,
prats regats i arbusts. Els salzes i polls solien ser tallats per la llenya. A
la zona baixa dels pobles hi ha una tendència a la urbanització d'aquests
espais. El segon tipus de paisatge és el de les terrasses i glacis que dominen
de 10 a 30 metres el fons de les valls. Apartades del regadiu són destinades al
conreu de blat, farratge i guaret. Configuren camps oberts amb pocs arbres
sobre sòls ingrats. El temps sec de l'estiu hi dóna un color groguenc. Des
d'allí, l'horitzó obert és dominat per les línies horitzontals de la plana
cerdana voltada de l'aspecte vertical de les muntanyes. Un altre tipus de
paisatge és el dels primers pendissos dels grans massissos: gran falla del sud
de la Cerdanya o graó intermedi al nord. S'hi concentren essencialment
pasturatges; hi queden alguns conreus amb tendència a l'abandonament, al mig de
brolles i rius engorjats. La muntanya pròpiament dita, finalment, també mostra
aquí una clara diferència entre solana (vessant exposat al sud) i la baga
(exposada al nord). La primera, des de Font-romeu fins a la vall del Querol,
presenta brolles freqüentades per ramats i pastures. A la vall que baixa del
Puigmal, a l'obac, les brolles de ginesta o bàlec són seguides de pi roig a la
base, i de pi negre i pastures cap al cim. Les crestes arrodonides i les
clarianes fan de jaces al bestiar. L'espai és actualment objecte d'una
concurrència entre la ramaderia i les activitats turístiques que tendeixen a
recuperar els tradicionals camins ramaders cap a les pastures d'altitud per a
l'excursionisme.
La comarca del Capcir, la més alta dels Països Catalans, és també la més
freda de Catalunya Nord i amb més neu. Els boscos de pins i les pastures li
donen un caràcter d'alta muntanya. L'orientació cap al nord i l'altitud p;la
mitjana de la comarca se situa entre els 1.400 m i els 1.600m; les pertorbacions
atlàntiques penetren ben endinsp; procuren al Capcir un clima particular: molt
fred a l'hivern, fresc a l'estiu, i una humitat important, tot i els pocs
quilòmetres que el separen de la Cerdanya. El període vegetatiu és reduït i el
clima afavoreix l'herba i els boscos, que són els més extensos de Catalunya
Nord. Les precipitacions a Matamala, al fons de la vall, són de 850 mm. No hi
ha cap estació seca, però els temporals són freqüents. Hi cal afegir la
presència de boires, espesses i fredes, portades per un vent de nord, el
carcanet. La neu és present des de l'octubre fins a final de maig. La qualitat
i la regularitat d'aquesta neu permeten al Capcir disposar de les estacions
d'esports d'hivern més bones de Catalunya Nord (els Angles, Formiguera, Puigbalador).
El clima rigorós (6°C de temperatura mitjana a Matamala, amb el màxim de 14°C
al juliol i temperatures sota zero els mesos d'hivern) genera l'omnipresència
dels arbres a la comarca. El bosc de la Mata és dels més bonics, amb pins
roigs. A l'extrem nord es troben faigs i avets al bac de la plana. El 90% dels
boscos del Capcir són de pi negre fins als 2.400 m. La gran riquesa botànica a
la vall de Galba i Esposolla es deu a la presència de calcaris i roques
variades. Més amunt dels arbres s'esglaonen llucs, brolles de neret als obacs,
bàlecs als solans i prats alpins a dalt de tot. La repoblació espontània es fa
a tot arreu amb pins. Bona part dels antics pasquers reials del Carlit, a
l'oest de la comarca, són avui dia de l'estat i els gestiona l'ONF (Oficina
estatal dels boscos). L'explotació forestal i el turisme d'hivern constitueixen
un recurs financer important per als pobles capcinesos.
Tornar a l'entrada
Back to the index
ECONOMIA
Alà Baylac-Ferrer, Professor
Població i recursos
· El desequilibri de la repartició
· Producció vitícola i fruitera competitiva
· El pes del turisme, la densitat dels comerços
· L'economia accelera el retrobament nord-sud
La població global
Els darrers censos de població indiquen que, des del 1975 fins al 1990, el
nombre d'habitants continua augmentant a Catalunya Nord. L'última xifra és de
363.793 habitants, fet que representa un creixement anual d'un 1,05% respecte
al cens del 1982. El saldo natural, però, es manté al nivell zero (inferior a
0,09%) mentre que l'excedent migratori és de l'1,14% l'any, que explica el
creixement global. Aquest creixement constant és el més fort de la regió
Llenguadoc-Rosselló i un dels més alts de l'estat. La població de Catalunya
Nord representa el 0,6% del total d'habitants de l'Estat francès, xifra que
reflecteix el pes que pot exercir. Comparat al conjunt de Catalunya, la relació
de la població nord-catalana és del 6%.
Vista des de l'exterior, l'evolució demogràfica de Catalunya Nord no presenta
cap problema i, fins i tot, es veu amb caràcter positiu. La percepció és
diferent si es miren els detalls de l'evolució interna. Els fluxos migratoris
són de dos tipus a Catalunya Nord. Una immigració provinent de tot l'Estat
francès: persones de la tercera edat però també una població activa. Entre el
1968 i el 1975, el 18% de la població de Catalunya Nord era immigrada, mentre
que el 12% se n'havia anat. I aquest és el segon aspecte dels fluxos
migratoris: l'expatriació dels joves. En conjunt, avui dia, s'avalua al 50% la
part de població de Catalunya Nord objecte de moviment. Aquests moviments
s'expliquen per l'atracció del «Migdia», per als jubilats, i pel sistema
francès de nomenament de funcionaris que avantatja els habitants del nord de l'estat.
A més a més, la inadaptació de la formació dels joves a Catalunya Nord provoca,
a la vegada, l'èxode dels joves actius i la vinguda d'actius francesos que
responen als menesters de l'economia nord-catalana: turisme i medicina. S'han
de comptar entre els immigrats implantats a Catalunya Nord els 15.000
repatriats d'Algèria que, entre el 1962 i el 1968, es van fixar formant grups
homogenis distints de la població catalana. L'efecte d'aquests fluxos
migratoris és un envelliment notable de la població, accentuat pel retorn, al
moment de la jubilació, dels funcionaris catalans expatriats a l'Estat francès.
Entre el 1975 i el 1982, es va notar una baixa de l'emigració, corresponent a
un canvi en la mentalitat dels joves: ja que la crisi i les condicions de treball
eren gairebé les mateixes arreu de l'estat, es van fer més fortes les
reticències a aguantar la desocupació a fora. Per altra banda, si el nivell
d'immigració resta positiu, la natura d'aquests immigrants ha canviat. Els nous
arribats a Catalunya Nord són originaris de regions franceses allunyades,
mentre que abans predominava la immigració procedent d'àmbits regionals més
propers, com són les regions occitanes. Baixa igualment la proporció de
població estrangera i no-francesa, que l'any 1989 era de 35.600 persones (que
representen un 10% de la població), mentre que l'any 1986 eren 42.500. Un grup
que és majoritari és el dels ciutadans de l'Estat espanyol, entre els quals hi
ha una gran part de catalans i valencians, arribats amb la guerra del 1936-1939
i fins i tot abans, i ben integrats a la població nord-catalana. Els 20.200
ciutadans de l'Estat espanyol constitueixen, el 1989, més del 56% dels
estrangers. Per ordre decreixent, els altres grups importants són: els
algerians, 4.450 (el 12,5%); els marroquins, 3.970 (l'11%); els portuguesos,
2.690 (el 7,5%), i els belgues, 902. Aquests cinc orígens geogràfics sumen el
88% dels immigrats estrangers. El pes relativament feble dels estrangers
no-francesos en la població de Catalunya Nord, paradoxalment, no correspon a
l'èxit de les campanyes de 1'extrema dreta (el Front National aconsegueix el
25% dels vots a Perpinyà).
Les característiques de creixement demogràfic de Catalunya Nord generen un
envelliment de la població, i una dilució de la identitat catalana pròpia. Els
jubilats i la població escolaritzada representen més del 60% de la població de
Catalunya Nord i generen un important consum de serveis cars, que no es troben
pas compensats per activitats professionals. L'aparent dinamisme demogràfic
destacat per les estadístiques globals correspon, de fet, a una vitalitat i a
una economia afeblides, no compensades per l'estat. La presència a Catalunya
Nord d'una part important de població de la tercera edat desemboca en el que la
premsa ha qualificat de «batalla gerontològica» (El Punt, 9 d'agost de 1991).
Promotors privats es van llançar en la construcció de residències per cobrir el
«mercat de la vellesa». El 1990 la capacitat d'acolliment de Catalunya Nord en
matèria de tercera edat era de 3.375 places, repartides entre quaranta centres
públics i privats. Un 10%, però, dels llocs no eren ocupats, mentre que
mancaven 400 llits medicalitzats per tal d'atendre les necessitats. El cost
elevat de manteniment de les cases de jubilació va incitar el Consell General
de Catalunya Nord a no acreditar més establiments, des del 1989, per poder
adaptar el pla gerontològic a la saturació constatada. Paral·lelament, les
autoritats departamentals van signar, a principi del 1991, un conveni amb els
seus homòlegs de Girona per permetre als ancians gironins d'ocupar places de
residències nord-catalanes. A Girona, tot i que la proporció de població de la
tercera edat no representa més del 17%, es contempla un dèficit de més de 1.000
llits.
El desequilibri de la repartició
El desequilibri en la població de Catalunya Nord també es mesura en termes de
repartició geogràfica. La situació és de macrocefàlia entorn de la capital
administrativa, Perpinyà, i a la plana del Rosselló. Els dos terços dels
habitants viuen a la plana i l'aglomeració perpinyanesa concentra més de
160.000 habitants. Al cens de 1990, Perpinyà comptava 108.049 habitants. En
aquesta zona, les densitats són superiors als 185 habitants per quilòmetre
quadrat, mentre que la mitjana de Catalunya Nord és de 88 habitants per
quilòmetre quadrat. Cap altre pol urbà no passa dels 10.000 habitants. El
creixement de Perpinyà es va iniciar de manera significativa a partir dels anys
cinquanta i es va accelerar en els anys setanta. A partir de 1965, els pobles
dels voltants van participar en aquest creixement i es van convertir en
«dormitoris» de Perpinyà. L'explosió urbana de Perpinyà va resultar de la
confluència de l'èxode rural, dels repatriats d'Algèria i de la immigració de
la resta de l'estat. El desenvolupament de comerços i serveis al centre urbà va
generar un procés de pauperització dels barris vells i l'expansió de barris
perifèrics cap al sud, sobre el regadiu de la Tet (els Horts de Sant Jaume),
cap al nord (el Vernet) i cap a l'est de la vila (les Coves, carretera de
Canet). Problemes connexos a aqueixa situació són l'accentuació de la
segregació social, el consum d'un espai d'alt valor agrícola i les
complicacions circulatòries. Després del creixement de la faixa periurbana
directa de Perpinyà, d'ençà del 1982, és la façana marítima, des de la frontera
amb l'Aude al nord fins a Ceret, la que experimenta un desenvolupament
important. La segona meitat dels anys vuitanta, la política seguida per
l'ajuntament de Perpinyà integra, en els plans de desenvolupament de la ciutat,
la renovació dels barris vells del centre (rehabilitació de Sant Mateu, la
Real, Sant Jaume) i l'acabament d'un corredor de circulació perifèric per
regular el trànsit automobilístic.
Els resultats del cens de l990 mostren un cert canvi de tendència, almenys una
estabilització, en l'evolució de la repartició demogràfica. El creixement de
les zones rurals de Catalunya Nord arriba al 2,46%, entre el 1982 i el 1990
(els pobles de menys de 2.000 habitants), mentre que les zones urbanes s'han
limitat a un creixement del 0,48%. Fins i tot el municipi de Perpinyà
enregistra un descens de gairebé el 3,2%. Només la capital rossellonesa
concentra el 29% de la població de Catalunya Nord.
Cal matisar, però, aquesta evolució recent cap a l'exterior del principal nucli
urbà, ja que el 87% de la població de Catalunya Nord viu en zones urbanes o
zones rurals d'atracció urbana. Molts municipis considerats rurals fins ara, no
ho són pas més en termes econòmics. Del total de 224 municipis, 25 són «urbans»
(21 al Rosselló, 1 a la Fenolleda, 1 al Conflent, 1 al Vallespir i 1 a la
costa). A la comarca del Rosselló, el 1982 eren 20 i el 1975 eren 17. Les
ciutats petites (entre 2.000 i 20.000 habitants) corresponen al 42% dels
habitants de Catalunya Nord. Pel que fa als centres rurals, es reparteixen
entre un 3% de centres rurals «molt urbans», un 13% de rurals mitjanament
urbans, i un 13% de veritablement rurals.
El desenvolupament del transport automobilístic i la millora de les
comunicacions per carretera es relacionen amb l'eixamplament de la faixa
periurbana de Perpinyà. El creixement fort dels pobles distants de 20 km de
Perpinyà, i fins i tot més enllà, correspon a la reducció de la distància-temps
que fa possible els moviments pendulars entre els domicilis i el lloc de
treball. Entre els municipis que han constatat un augment més fort del seu
nombre d'habitants, entre el 1982 i el 1990, hi ha Sant Esteve (el 16,5%),
Canet (el 26%), Cabestany (el 21,4%), Argelers de la Marenda (un 25,4%), Sant
Llorenç de la Salanca (un 58,5%), Sant Cebrià (un 57%), Bompàs (un 35%),
Vilanova de Raó (un 159%). L'evolució demogràfica recent de Catalunya Nord es
pot comparar, de fet, a la de la resta de Catalunya, on el despoblament rural
s'ha aturat en els darrers anys, i fins i tot ha experimentat un creixement
superior al de les zones urbanes. Pel que fa la la repartició de municipis, la
concentració demogràfica també hi és fortíssima: el 90% dels municipis (805)
tenen menys de 5.000 habitants i representen el 14% de la població total del Principat
de Catalunya.
Índexs econòmics i població
Si examinem els aspectes més qualitatius de la població de Catalunya Nord, a
través dels índexs econòmics, constatem, primerament, que una crisi forta
l'està afectant de ple. La taxa d'activitat hi és molt inferior a la mitjana de
l'Estat francès, i la desocupació molt més elevada. El primer trimestre del
1991, l'atur era del 18,4%, mentre que la mitjana estatal és d'un 9,5%. Les
ofertes de llocs de treball anaven minvant i corresponia igualment a una baixa
del consum d'electricitat per a usos industrials. La xifra de població activa
era de 118.325 persones el l990, o sigui el 32,5%. L'evolució de l'atur es
manté en una corba ascendent: la desocupació era del 14,4% el 1984 i del 16,1%
el 1989. Com a dada comparativa, el Principat tenia una taxa d'atur del 13,8%
el l989. La crisi del treball afecta més fortament els joves de menys de 25
anys (un 28,3% d'aturats) i les dones (un 49%) p;les dues dades són del 1989.
Per sector econòmic, l'atur es reparteix, el 1989, entre un 3,6% al sector
primari, un 21,8% al secundari i un 74,5% al sector terciari. Aquest darrer és
en progressió, sobretot en el comerç i l'hoteleria.
La repartició de la població activa de Catalunya Nord reflecteix un dels
problemes econòmics: la manca d'indústria i el fort pes dels serveis i de
l'agricultura. Segons les xifres del 1986, el 13% de la població activa
treballa en l'agricultura (contra un 8% per l'Estat), el 22,4% en la indústria
(un 29,8% per l'Estat), i el 64,6% en els serveis (un 63% per la mitjana
francesa).
Pel que fa a la població escolar i universitària, Catalunya Nord té uns 38.000
alumnes a l'escola primària p;xifres del 1989p;, 3.000 dels quals corresponen
a escoles privades, i uns 30.000 joves a l'ensenyament secundari (uns 5.000
dels quals al privat). La universitat de Perpinyà té, el 1989, 4.176
estudiants, uns 600 dels quals no són ciutadans francesos, i 442 estudiants a
l'IUT (Institut universitari de tecnologia). L'ensenyament superior a Perpinyà
es reparteix entre 982 estudiants de dret, 376 d'economia, 1.829 de ciències
humanes (89 dels quals inscrits als estudis de llengua catalana), 717 de
ciències exactes i naturals. Els estudiants del campus perpinyanès són quasi
exclusivament joves de Catalunya Nord o, pel que fa als estrangers, estudiants
procedents d'Àfrica del Nord o de l'Àfrica central (antigues colònies
franceses). S'estan iniciant també uns intercanvis d'estudiants entre Perpinyà
i el Principat, en el marc de plans comuns d'estudis de diferents departaments
i dels programes europeus Erasmus: departament d'estudis catalans i biologia
marina.
L'evolució de la població activa els últims quaranta anys demostra una forta
davallada del sector agrícola (comptava el 40% dels actius el 1954) al mateix
temps que un fort creixement del terciari (un 38% el 1954). L'entrada al mercat
comú europeu va significar la pèrdua d'un terç dels pagesos i dels dos terços
dels joves pagesos. Aquesta etapa de canvis correspon a una adaptació dura de
les condicions de producció: modernització i fort endeutament. Catalunya Nord
ha pagat al preu fort el cost econòmic i humà. Les noves condicions sempre han
tingut en compte els interessos francesos de nivell estatal sense les mesures
necessàries per a la protecció dels interessos de Catalunya Nord. El sector
terciari, en canvi, ha experimentat una forta pujada, a causa del
desenvolupament intensiu de la funció turística. Cal afegir-hi la presència de
molts funcionaris, comerços i serveis necessaris per a la tercera edat. Un
altre element que influeix en el pes de les activitats terciàries és
l'agricultura, fortament comercialitzada (especialització, recerca, bancs,
assegurances, transports). El sector industrial és el deficitari: representa un
10% dels actius. La preponderància, en el secundari, es deu a la construcció,
que després de l'endegament del litoral, els anys setanta, va patir una forta
davallada i va augmentar la feblesa del sector.
La població a les comarques
Un dels desequilibris més evidents de Catalunya Nord és la repartició entre la
plana rossellonesa i les comarques del rerepaís. A la concentració entorn de
Perpinyà cal contraposar més zones de molt feble densitat (Cerdanya, Capcir,
Alt Conflent, Fenolleda i Alt Vallespir) i unes altres de menys mancades de
població (Conflent i Vallespir en les seves parts més centrals). D'ençà dels
anys seixanta, però, les comarques de Capcir, Cerdanya, i les parts del
Conflent entorn de Prada i del Vallespir entorn de Ceret experimenten una
estabilització o un augment moderat de població. En canvi, la Fenolleda, l'Alt
Conflent i l'Alt Vallespir es continuen buidant de la seva població.
A la muntanya, el període de màxima població és a mitjan segle xix. Al
Conflent, la desertització d'alguns sectors ha arribat al punt que avui dia hi
ha pobles sencers que es troben «tancats». Les Garrotxes, per exemple, tenen
entre tots els pobles menys de 80 habitants. La crisi contínua de la vida
tradicional muntanyenca es tradueix en un abandonament de les terres i la
corresponent desaparició dels sistemes d'irrigació. El turisme no crea els
llocs de treball necessaris per a la fixació de la població. Les parts més
afectades són l'alt i el mitjà Conflent. Sols Prada i la perifèria directa
tenen una evolució diferent: allí es compta la meitat de la població de la
comarca. Alguns altres aspectes de la desertització són la més alta proporció
de segones residències i la fixació de molts jubilats. Igualment s'han
instal·lat al Conflent comunitats marginals estrangeres en alguns pobles
abandonats. El tipus de vida que porten o les seves activitats (artesania,
ramaderia) han ocasionat reaccions variables d'integració o d'incomprensió.
Jújols, Mentet o els musulmans de Canavelles en són exemples.
Al Vallespir la crisi demogràfica que va afectar la part alta de la comarca va
afavorir el creixement de les viles de més avall: Ceret, Arles, els Banys. La
població s'ha mantingut més temps al Vallespir gràcies a les nombroses
activitats industrials i menestrals, l'explotació rellançada dels castanyers,
per les necessitats del gran desenvolupament de la vinya a la plana p;fins a
la crisi de la fil·loxera el 1907p; i pels lligams interfronterers (pràctica
del contraban). Els lligams familiars de la gent del Vallespir amb la Garrotxa,
l'Alt Empordà i el Ripollès reforcen la densitat de relacions. El Vallespir té,
però, un problema d'enclavament: les comunicacions ràpides són difícils entre
les comarques del Rosselló i del Principat. El creixement demogràfic
enregistrat a la part més baixa del Vallespir es deu també a la multiplicació
d'urbanitzacions i segones residències, amb la vinguda de jubilats i l'atractiu
dels centres urbans de Ceret i Perpinyà, d'un abast més fàcil.
Al Capcir, la població ha anat disminuint constantment des del segle xix.
L'èxode rural ha buidat la comarca del 70% dels seus habitants en cent anys. Un
sol centre coneix un creixement: els Angles. L'estació d'esquí ha permès
atreure una immigració forastera que ocupa les dues terceres parts dels llocs
de treball, mentre els altres pobles s'estan buidant.
Per la seva situació particular, la Cerdanya té una evolució demogràfica
sensiblement diferent, menys negativa que les altres zones de muntanya. Amb un
fort augment de població a l'inici del segle xix i una disminució al segle xx,
la Baixa Cerdanya p;part de l'Estat espanyolp; ha seguit les variacions de
l'Alta Cerdanya. La pèrdua de població va ser menys forta que a altres
comarques per la relativa facilitat de comunicacions que van afavorir el
desenvolupament del turisme. Moltes residències secundàries i hotels s'han
construït a l'altiplà cerdà. També la qualitat de l'agricultura, l'artesania i
la possibilitat d'emigracions temporànies van frenar l'èxode. Fins i tot hi ha
una represa demogràfica els darrers trenta anys. El creixement és del 36% de
1962 a 1982, i se situa entre el 0 i l'1,5% d'augment mitjà anual entre 1982 i
1990. Aquesta recuperació, però, es produeix de manera desigual; els centres
turístics i de termalisme són els que atreuen la població: Font-romeu,
Bolquera, Oceja, la Guingueta. La limitació de l'envelliment de població té com
a caràcter corol·lari la descatalanització de la comarca. I és que els llocs de
treball generats pel turisme són ocupats per forasters (manca d'inversió
cerdana, formació inadaptada, especulació i èxode dels pagesos). A principi
dels anys 1990, l'explosió immobiliària incipient a l'Alta Cerdanya deixa
preveure un augment espectacular d'habitants a Cerdanya. S'avancen les xifres
de 200.000 habitants ocasionals. Les raons d'aquesta nova orientació són les obertures
de comunicacions ràpides amb Barcelona (túnel del Cadí) i Tolosa (túnel del
Pimorent) i la consegüent allau de ciutadans amb poder adquisitiu elevat en una
comarca fins ara essencialment agrícola.
A la comarca de la Fenolleda, l'evolució va seguint el descens continu del
rerepaís d'ençà del segle xix: ha perdut el 40% de la població en cent anys. El
sector primari concentra el 40% de la població activa (agricultura i
extraccions mineres), mentre la comarca pateix un fort dèficit del terciari que
correspon a la manca de serveis d'un territori en crisi demogràfica i
econòmica.
Producció vitícola i fruitera
competitiva
El sector primari, amb l'agricultura i l'extracció minera, ha estat sempre una
part important de l'economia de Catalunya Nord, i tot i la seua davallada,
manté un pes no negligible, especialment pel que fa a les produccions agràries.
Els cultius practicats a Catalunya Nord són essencialment intensius, amb forts
rendiments. L'alta productivitat es deu al treball constant i molt antic dels
homes, ja que les condicions de treball de la terra no són pas particularment
favorables en un clima mediterrani. Les produccions principals de Catalunya
Nord són els vins, les fruites i les hortalisses. Les explotacions agrícoles,
que són unes 12.000 a la fi dels anys 1980, estan sotmeses a fortes pressions
sobre el sòl agrari per l'explosió immobiliària i les urbanitzacions lligades
al turisme i al desenvolupament urbanístic. La seva extensió és més aviat
petita (mitjana de 8 ha) i tendeixen actualment a concentrar-se. La disminució
del nombre d'explotacions és d'unes 300 cada any. L'edat elevada de la població
agrària deixa preveure encara més abandonament de la superfície agrària
utilitzada: actualment baixa d'un 1% cada any (urbanització intensiva,
infrastructures de comunicació, abandonament de terres). Les pressions sobre
sòls agrícoles es produeixen també de manera forta a la Cerdanya, al Canigó, a
la costa, al Vallespir, als Aspres i a l'Albera. La mitjana d'edat dels caps
d'explotacions és de més de 54 anys, i els de menys de 35 anys no arriben al
10% de la població agrícola. Per altra banda, tan sols la meitat dels pagesos
tenen aquesta activitat com a principal, a ple temps.
El 52% de les produccions consisteix en viticultura, el 25% en arboricultura i
el 12% en hortalisses. Les produccions vinícoles, desenvolupades massivament a
partir del segle xix, són de tres tipus: vins dolços naturals (el 28% de la
producció), vins essencialment negres AOC (apel·lació d'origen controlat), que
són un 20%, i els vins corrents (vi de país o de taula), equivalents al 52% de
la producció. Pel que fa als vins dolços naturals, les denominacions
Ribesaltes, Moscat de Ribesaltes, Maurí i Banyuls constitueixen el 90% de la
producció de l'Estat francès. El vinyar de Catalunya Nord s'estén als Aspres de
manera exclusiva, i a la plana de manera contínua, i arriba fins als relleus
del Baix Conflent, de les Corberes i de la costa Rocosa. El 60% del vi de
Catalunya Nord se situa entre els 11 i els 15°, i es fa amb les varietats de
garnatxa, moscat, macabeu, carinyana i malvasia (aquesta última qualitat és
testimonial, ja que avui dia en resten menys de 20 hectàrees plantades, però
s'ha tornat a esmentar a principi dels anys noranta; l'esmentava Joanot
Martorell en els banquets de Tirant lo Blanc). Els viticultors s'han esforçat
per adaptar els vins catalans al mercat francès, en particular compensant
l'aspror de la carinyana per més aroma i perfum.
L'evolució dels cultius va cap a un descens de les superfícies plantades en
vinya i un augment de les fruites i hortalisses. Una de les raons en són les
primes a l'arrencament, destinades, en el marc dels programes comunitaris, a
reduir els excedents. Els préssecs són la primera producció fruitera de
Catalunya Nord (el 67%, en constant augment), que n'és la primera regió
productora de l'estat. Les regions de Prada, Illa, Elna, Sant Feliu, Tuïr i
Corbera són zones productores. Fins i tot s'ha creat el primer «Fòrum
Europêch», que reuneix anualment a Perpinyà productors de tot Europa. La segona
categoria produïda és la dels albercocs (el 21%). Els altres productes
arborícoles, en baixa constant, són les cireres (al Vallespir, al voltant de
Ceret), les pomes i les peres (al Conflent, Prada, Vinçà i la vall de la
Rotjà). El Baix Conflent és inclòs en el regadiu del Rosselló, de fet, mentre
que l'espai cultivat de les parts més altes ha estat abandonat (tota la
muntanya encara es veu coberta de feixes). Les condicions climàtiques i
geogràfiques permeten una producció primerenca i de qualitat.
Pel que fa als llegums i a les hortalisses, els principals productes són els
enciams (un 42% de lletugues, escaroles i altres), les trumfes primerenques (el
9%) i les carxofes (el 6%). També es produeixen tomates, albergínies, cols,
julivert, mongetes, naps, cebes... La tendència actual és a la diversificació
de les produccions al mateix temps que augmenta fortament el cultiu
d'hortalisses en hivernacles: espàrrec, cogombre, meló, ametlla, síndria, kiwi.
Les hortalisses es fan a la plana (Elna, la Salanca) i a la vall de la Tet (tot
el Riberal entorn d'Illa). Aquests cultius, així com les fruites, arriben fins
al Conflent, zona límit per les gelades que dificulten el conreu. Els
hivernacles també permeten produir flors i algunes altres plantes d'ornament.
El conreu d'hortalisses és possible a Catalunya Nord pel domini de l'aigua,
condició essencial per assegurar qualsevol conreu en un clima mediterrani. A
les xarxes antigues p;instal·lades i concedides entre l'època dels visigots i
el segle xivp; de recs, canals i agulles, s'han afegit molt recentment obres
més importants que modernitzen i eixamplen les possibilitats d'irrigació: un
15% de les terres de Catalunya Nord són irrigades mentre el 18% de la SAU
(superfície agrícola útil) és irrigable. Es van realitzar dos importants
dipòsits d'aigua: el barratge de Vinçà, al Conflent (25 milions de metres
cúbics), i el llac artificial de Vilanova de Raó (18 milions de metres cúbics).
S'ha iniciat igualment la construcció d'una tercera presa d'aigua sobre l'Aglí,
a les Corberes: el futur barratge de Caramany tindrà una capacitat de 26
milions de metres cúbics. En total són unes 20.000 hectàrees de terres que són
irrigables. El cost d'aquestes realitzacions molt importants va recaure
essencialment sobre les finances locals, ja que les ajudes estatals i
comunitàries són, de fet, limitades. Un corol·lari de l'especialització de
l'agricultura de Catalunya Nord són les capacitats d'adaptació dels pagesos,
gràcies a diferents centres d'investigació: antena de l'Institut estatal de les
recerques agronòmiques (INRA) a Alenyà, que està desenvolupant les tècniques de
cultiu fora de sòl, el centre experimental albercoquer de Torrelles, el centre
de formació de Tesà. El volum de producció de les fruites i hortalisses es manté,
tanmateix, molt depenent de les condicions climàtiques; les sempre possibles
gelades, nevades o pedregades poden reduir a zero tota una temporada. La
majoria de productes es destinen a l'exportació: el 54,2% surt de l'Estat
francès. Els destinataris principals són Alemanya (per un 62%), Bèlgica (per un
16%) i l'Estat espanyol (per un 12%).
La ramaderia té una part relativament reduïda en l'agricultura de Catalunya
Nord, comparada a les altres produccions. Si les vinyes ocupen el 40% de la
SAU, els vergers el 10%, les hortalisses el 4%, i els cereals menys d'un 1%,
les superfícies dedicades a les activitats ramaderes (prats, farratges) només
corresponen al 5% de la SAU. El bestiar és boví o oví per produir carn i llet.
La cria de cavalls i de bestiar caprí és poc estesa i la producció ramadera
tendeix a anar de baixa. Les activitats ramaderes es concentren a les comarques
muntanyenques. A l'Alt Vallespir una ramaderia extensiva procurava reocupar
prats. Al Capcir és una de les principals activitats dels pagesos, amb la
producció de trumfes, com a la Cerdanya. El clima humit del Capcir permet
l'abundància de prats, encara que els pagesos de la comarca es trobin
confrontats a una greu crisi de terrenys: especulació immobiliària, propietaris
forasters, parcel·lació excessiva i progressió dels erms per l'abandonament de
terres. La Cerdanya també té la major part de les seves activitats agràries
basada en la ramaderia. El clima assolellat i sec de la comarca fa possible una
més gran producció de cereals i farratges. Els ramaders utilitzen els mètodes
tradicionals de les pastures d'estiu a l'alta muntanya. Finalment, el bosc
ocupa el 27,6% de la superfície. La pesca es limita a Portvendres que
enregistra unes preses de 1.800 tones de peix blanc i 4.000 tones de peix blau
a l'any.
El buit industrial
El sector econòmic més feble de Catalunya Nord és el secundari, amb menys de la
quarta part de la població activa. Força indústries han desaparegut aquests
darrers anys, com el tèxtil, abans fortament implantat al Vallespir, les
sabates i espardenyes a la mateixa comarca, els joguets (fàbrica de nines Bella
de Perpinyà), i diferents empreses de Barcelona com Punto Blanco. La població
assalariada d'aquest sector econòmic es troba en una situació d'estancament
(progressió del 0,4%) mentre que els augments per l'Estat francès i la regió
Llenguadoc-Rosselló són d'un 1,1% i del 5,9% respectivament. A més a més,
gairebé la meitat del sector secundari correspon, de fet, a les empreses de
construcció i obres públiques. En conjunt, Catalunya Nord té unes 1.850
empreses, els dos terços de les quals tenen menys de 10 empleats. Les societats
que empleen més de cinquanta persones són una cinquantena. L'essencial del
teixit industrial el constitueixen petites i mitjanes empreses (PIME)
orientades cap als mercats locals o regionals. Són productores en els sectors
de l'agroalimentari, els materials de la construcció, la fusta, el suro, el
paper, els mobles. L'agricultura, la construcció o el turisme són les
activitats que indueixen aquestes PIME. Entre les empreses més importants, cal
destacar Cantalou (líder europeu de rajoles de xocolata, amb 272 empleats i el
50% del seu volum de negoci destinat a l'exportació), Bolloré (fàbrica de
paper), Agrofel (productes de la quarta gamma), Arjomari (paper), i també Lor
(rosquilles i torrons), Cusenier (aperitius, Byrrh), Sabaté (producció de
taps). Catalunya Nord té algunes zones industrials: Sant Carles, el Polígon
Nord a Perpinyà, la Zona Nord Rosselló a Ribesaltes, Canet i l'Autoport del
Voló. Trenta-tres municipis més de Catalunya Nord tenen zones de vocació
artesanal-industrial.
L'extracció minera ha experimentat un tancament gairebé total de les diferents
explotacions. El Conflent va ser el primer que va veure desaparèixer les
indústries i tancar les mines de ferro del Canigó, Vernet, Fillols, Taurinyà;
les mines d'espat fluor d'Escarró i Saorra. El Vallespir va acompanyar aquest
moviment amb els tancaments de Vetera. A finals de la dècada dels vuitanta,
s'extreien només 9.000 tones de ferro, 73.600 tones d'espat fluor a Catalunya
Nord. Quedaven com a activitats extractives les pedreres: 850.000 tones de
graves per al formigó, 1,6 milions de tones de sorres i materials de
viabilitat, pols de marbre i feldspat. Totes són societats estrangeres, franceses
i internacionals, que exporten directament els minerals extrets sense que
generi cap indústria de transformació, ni deixi gaires recursos a l'economia
catalana. A principi dels anys 1990, la perspectiva que la societat Omya obrís
una nova pedrera en els penya-segats de Vingrau, a les Corberes, va ocasionar
enfrontaments entre ecologistes i partidaris de les pedreres, que tenen el
suport de la prefectura.
El pes del turisme, la
densitat dels comerços
La posició de Catalunya Nord i la configuració dels seus transports orienten
una bona part de les seves activitats comercials i turístiques. Perpinyà i la
plana rossellonesa fan de plataforma giratòria de la regió amb una sola línia
important de tren Narbona-Portbou, una autopista obtinguda per la pressió dels
menesters barcelonins p;el tram de Perpinyà va ser connectat primer amb el
Principat que amb Narbonap;, i una xarxa de carreteres principals no gaire
bones. A final dels anys vuitanta, el Consell General del departament ha
elaborat un pla a trenta anys vista per la modernització de les carreteres
departamentals, però també principals, que són teòricament de competència de
l'estat. Catalunya Nord, si recupera el retard en les seves comunicacions, s'ho
paga amb pressupost propi, ja que el seu desenvolupament no correspon amb els
interessos de l'estat. A més de l'eix nord-sud, que passa per Perpinyà,
desemboca a la plana la vall de la Tet, lligam amb la Cerdanya. La visió dels
responsables de Catalunya Nord fins al decenni dels 80 era la d'un «departament
excentrat, a l'extrem de França, al cor de les regions més meridionals de la
CEE». Ara la tendència és de considerar que Perpinyà es troba «al cor d'un eix
d'intercanvis europeus, epicentre del triangle Barcelona-Tolosa-Montpeller». La
voluntat és que Catalunya Nord reforci el seu paper de plataforma d'acolliment
i intercanvis entre el sud i el nord d'Europa.
Pels seus atractius naturals p;mar i muntanya, de 0 a 2.900 m en 100 km de
distància tan solsp;, Catalunya Nord té com a primer sector econòmic el
turisme. Representa una xifra d'afer de 2.500 milions de francs. El 1989, la
freqüentació anual és de dos milions de persones. La capacitat d'allotjament de
Catalunya Nord és de 300.000 llits, el 68% dels quals són situats a la costa.
El tipus d'acolliment més important són les residències secundàries (el 42%),
els càmpings (el 36%), i només el 6% per als hotels i el 13% per a centres
diversos i albergs de joventut. Els turistes són principalment de ciutadania
francesa, mentre que els estrangers representen del 10 al 30%, provinents la
majoria d'Europa del Nord. Excepte la concentració litoral, la presència
turística és el 20% a les zones muntanyenques i de l'interior, i el 2% tan sols
a Perpinyà. Les activitats termals i de cures representen el 9% del pes del
turisme. Les estacions termals són els Banys, el Voló, Prats de Molló-la Presta
(al Vallespir), Molig, Sant Tomàs, Vernet (al Conflent) i els establiments
climàtics de la Cerdanya, que es beneficien de les excepcionals condicions
d'assolellament. El climatisme representa uns 1.200 llocs de treball. Tot i ser
el sector més important, el turisme a Catalunya Nord té uns índexs de
freqüentació reduïts p;la plena temporada va de mitjan juliol a mitjan
agostp; i un turisme cultural poc desenvolupat. Els atots de Catalunya Nord,
excepte les platges de sorra, queden poc valorats malgrat que el departament
sigui el de l'estat amb més monuments i paratges classificats. A més, el
patrimoni històric i cultural hi és riquíssim (època del romànic, del reialme
de Mallorca, arquitectura militar, museus). Els paratges naturals com el
Canigó, el massís del Carlit o les Alberes també són d'un alt valor. Els
darrers productes turístics promoguts per les autoritats de Catalunya Nord
s'orienten cap a sojorns esportius o de coneixement i activitats de la natura,
amb allotjament inclòs. Pel que fa a les estacions d'esquí de la Cerdanya, la
majoria, tot i drenar una important clientela de sud-catalans, són massa
petites per arribar a dominar de manera satisfactòria la seva evolució. Moltes
inversions realitzades els últims deu anys no són rendibles per manca de neu i
de teixit comercial prou dens, i desemboquen en dèficits i endeutaments
brutals. Alguns pobles de Cerdanya ja han estat declarats en fallida per les
autoritats prefectorals: Sant Pere dels Forcats, Eina. L'estació preeminent és
la de Font-romeu, que ja va assentar les seves bases a començament de segle
entorn del Grand Hotel. Una altra de les estacions més antigues i
desenvolupades és la dels Angles, al Capcir. El desenvolupament turístic i
l'obertura d'accessos més ràpids entre grans centres urbans com Barcelona està
provocant a la Cerdanya una enorme pressió immobiliària. L'explosió
d'urbanitzacions, lligada a l'especulació de la terra, afecta els interessos agrícoles
i és sinònima d'agressió per al medi ambient, un dels capitals de la Cerdanya.
Els balanços turístics del 1989 indiquen que s'ha produït un descens en la
freqüentació dels turistes francesos, compensat per una vinguda més important
d'estiuejants d'Alemanya, Benelux, Gran Bretanya, Suïssa, Dinamarca, Àustria i
Suècia, tots ells més ben repartits a Catalunya Nord que els tradicionals
assidus de la costa. Paral·lelament s'ha comprovat una baixa del poder de
compra dels visitants. Els llocs o museus més visitats són el forn solar
d'Odelló p;la vocació solar de la Cerdanya amb les seves tres centrals
d'Odelló, Targasona i Montlluís s'ha desviat cap a usos turístics després que
l'Estat francès hagi abandonat les recerques sobre producció d'energia solar a
favor d'un desenvolupament massiu del nuclearp; i els cellers de Byrrh, a
Tuïr, que té la tina de fusta més grossa del món. Alguns altres llocs molt
visitats són el museu de la prehistòria de Talteüll amb l'home més vell
d'Europa (450.000 anys, a la cova de l'Aragó), l'aquari de Canet i l'abadia de
Sant Miquel de Cuixà, al Conflent.
A causa del pes important del sector turístic, el teixit d'infrastructures
comercials i de serveis és molt desenvolupat. La densitat de comerços és de les
més altes, encara que una bona part (el 22%) correspongui a activitats de
temporada, d'estiu o d'hivern. De les 15.000 empreses que compta el sector
terciari a Catalunya Nord, més de la meitat són societats comercials (el 25% de
les quals es concentren a Perpinyà) i un terç són empreses de serveis. Pel que
fa al comerç de detall, hi ha 7 hipermercats a Catalunya Nord, 46 supermercats
i 67 grans magatzems. Els serveis que més han desenvolupat la presència de
turistes són els hotels, els restaurants, les immobiliàries, els lleures i les
agències de viatge. La gran quantitat d'establiments financers (més de 20, 4
dels quals espanyols i 2 sud-catalans) correspon a les necessitats del sector
turístic però igualment a una agricultura especialitzada i amb un alt grau de
comercialització. Un dels àmbits més dinàmics és el de transports: genera més
de 370 empreses per a les mercaderies i unes 60 per als viatgers. La presència
de la frontera estatal implica, almenys fins al desembre de 1992, operacions de
trànsit i de controls de duanes. Entre els serveis particularment coherents i
eficaços, cal destacar el dels transports escolars, organitzat per l'UDSIST, i
llençat ja el 1949, amb la participació dels pares d'alumnes, col·lectivitats
territorials i Consell General. Finalment, Perpinyà, la capital rossellonesa,
mostra la voluntat de desenvolupar el seu paper de vila de congressos: el 1989
se'n van realitzar 68, que corresponien a un volum de negocis de 45 milions de
francs. Amb el palau de les exposicions, Perpinyà té la sala sense pilars més
gran d'Europa.
Pel que fa al comerç exterior, Catalunya Nord té diferents plataformes de
tractament i distribució. El mercat i la zona Sant Carles a Perpinyà, amb 430
hectàrees i 400 empreses. Es dedica a emmagatzematge, transport, distribució i
triatge de mercaderies. Sant Carles és el segon mercat de fruites i llegums de
l'estat després del de Rungis, a la regió parisenca. Tracta 1 milió de tones de
mercaderies i 110.000 camions, i té un enllaç ferroviari a gran velocitat per
als productes frescos i primerencs. Sant Carles és el primer centre europeu
d'importació i exportació de productes primerencs. Unes 700.000 tones
procedeixen de l'Estat espanyol i també del Marroc, la Mediterrània, l'Àfrica
central, l'Amèrica del Sud,
i unes 200.000 tones són fornides pel mercat local. El complex ferroviari i
viari enllaça amb la xarxa ferroviària i d'autopistes en direcció de Barcelona,
París, Tolosa i l'Europa de l'Est. És en aquesta zona on s'han ubicat les
indústries agroalimentàries de transformació i transport, com són Agrofel i
Pasqual. La segona plataforma de Catalunya Nord és l'Autoport del Voló, que és
centre de transbordament de mercaderies rail/carretera, de «desduanament» i
dipòsit. Situat a sobre mateix de l'autopista, té una extensió de 70 ha i un
trànsit anual d'uns 140.000 camions. La voluntat dels responsables, de cara al
mercat únic del 1993 que comportarà la desaparició de les operacions de duana,
és de reeixir la reconversió del Voló en «distriport» de mercaderies a tot
Europa. La perspectiva europea i la concurrència de la zona de Sant Carles de
Perpinyà auguren un esdevenidor incert. Les xifres del tràfic transfronterer
global són, pel 1989, d'uns 532.940 camions importats i 520.218 exportats. Els
passos principals a la frontera són el Pertús i el Pas de la Casa, a Andorra,
que representen el 80% del trànsit de vehicles i el 75% del de viatgers. Cal
notar que mentre la Tor de Querol veu augmentar el tràfic, Cervera experimenta
una davallada. Finalment, dos centres més consten en les comunicacions de
Catalunya Nord: l'aeroport de la Llavanera-Perpinyà/Ribesaltes i el petit port
de Portvendres. L'aeroport es classifica en el catorzè lloc en el rànquing de
l'estat, amb 535.000 passatgers el 1989. Té cinc vols diaris amb París, un vol
amb Montpeller, i, pel que fa a vols setmanals: un amb Londres, dos amb Lilla,
durant sis mesos, dos amb Estrasburg, i un amb Nantes, durant quatre mesos
l'any. Portvendres, pel que fa a les comunicacions marítimes, es troba gairebé
impossibilitat en el seu desenvolupament i, fins i tot, en el manteniment de
les seves activitats, a causa d'unes comunicacions per carretera extremament
dificultoses per sortir de la costa rocosa. Pot acollir vaixells fins a 15.000
tones, té 12.000 metres quadrats d'hangars, la meitat dels quals amb
possibilitat de refrigeració, però produeix només 3.500 tones de peixos l'any.
Tots els altres ports de la costa de Catalunya Nord són dedicats a l'esplai:
Port Barcarès, 344 anelles d'ancoratge; Canet, 1.000; Sant Cebrià, 2.243;
Argelers, 625 en previsió, ja que el port nou s'acaba de construir; Cotlliure,
80; Banyuls de la Marenda, 350, i Portvendres, 220.
L'economia accelera el
retrobament nord-sud
Amb la fita del Mercat Únic Europeu al primer de gener de 1993, Catalunya Nord
està vivint, els dos darrers decennis del segle, una acceleració del
retrobament amb el Principat de Catalunya, tallat per la força d'ençà de tants
anys. Els lligams a tots els nivells es multipliquen entre el nord i el sud de
la frontera. La convergència d'interessos de Catalunya Nord (i de les regions
del Migdia francès) amb el Principat de Catalunya s'ha concretat a l'octubre de
1991 amb la signatura a Perpinyà de la carta de l'Euroregió, configurada per
Catalunya, Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus, el centre administratiu del
qual és Perpinyà. Entre el 1985 i el 1990 van proliferar els agermanaments de
tot tipus entre Catalunya Nord i Catalunya Sud: pobles com Cervera i Portbou
que es volen fondre en una sola unitat administrativa per superar les
dificultats econòmiques derivades de l'esborrament de la frontera, o Llívia i
Estavar a la Cerdanya, que no volen pas més tenir en compte la ratlla
imaginària que divideix l'altiplà cerdà al moment de construir i gestionar
equipaments comuns; també s'agermanen gremis professionals, institucions com el
Consell General i la Diputació de Girona, els consumidors i els asseguradors,
els partits polítics...
El domini econòmic, en particular, reflecteix l'increment de relacions
intercatalanes a banda i banda de la frontera. Compradors del sud visiten,
d'ençà d'uns anys, massivament, les botigues i els hipermercats de Perpinyà. Ja
hem esmentat igualment l'explosió turística i immobiliària que pateix la
Cerdanya, al mateix temps que moltes empreses de Catalunya Nord han iniciat la seva
prospecció i projecció al mercat barceloní. En els mitjans de comunicació es
nota la demanda de comerciants d'anunciar-se a l'espai comercial veí: El Punt
ha anat més lluny que la simple contractació de publicitat i ha creat, l'any
1987, una redacció i una edició setmanal a Catalunya Nord. ¿Compensaran
aquestes activitats noves, aquests nous mercats a banda i banda de la vella
frontera d'estat, les dificultats ocasionades per la desaparició de la
frontera, com als pobles de Cervera, el Pertús i el Voló que estan perdent els
beneficis econòmics de la línia fronterera? En tot cas la tendència a final del
segle xx, és d'un despertar de la catalanitat latent de Catalunya Nord,
submergida per tres segles de repressió francòfona. La pressió econòmica i la
importància cultural i política de Barcelona provoquen canvis en les
mentalitats nord-catalanes: la llengua del pagès s'està convertint en llengua
del comerç i del poder, i recobra i redescobreix el prestigi perdut. Una nova
dinàmica pot originar el desenvolupament econòmic en un marc euroregional i
europeu molt més favorable als interessos de Catalunya Nord.
Orientació bibliogràfica
Becat, Joan: Atlas de Catalunya Nord. Terra
Nostra, Prada, 1977.
Bilan économique 1989. Préfecture des Pyrénées-Orientales.
Carte d'identité du département. Conseil Général des Pyrénées-Orientales,
Perpinyà, juliol 1991.
Centre Excursionista de Catalunya. Geografia física dels Països Catalans.
Ketres Editora, Barcelona, 1976.
Gran geografia comarcal de Catalunya. Fundació Enciclopèdia Catalana, volums 14
i 15, Barcelona , 1985.
Monographie. Chambre de Comerce et Industrie de Perpignan et dels
Pyrénées-Orientales.
Tornar a l'entrada
Back to the index
¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤