WEB d'Alà BAYLAC-FERRER

i Nathalie SUAREZ

[3]

*******

Tornar a l'entrada

Documents per l'any escolar 2006-2007

al liceu de Ceret

Continguts :

1. Admissió d'Andorra a l'ONU, Òscar Ribas

2. Màquines invisibles, Hèctor Ruiz

3. La gallineta, Lluís Llach

4. L'estaca, Lluís Llach

5. Arran de terra

6. Cal que neixin flors a cada instant

7. El bandoler

8. I amb el somriure la revolta

9. Itaca

10. La casa que vull

11. La mula sàvia

12. No abarateixis el somni

13. Somniem

14. Venim del nord, venim del sud, Lluís Llach

15. Vinyes verdes, vora el mar, Lluís Llach

16. El segadors

17. Catalunya, comtat gran

18. La balanguera

19. L'emigrant, Jacint Verdaguer

20. L'Atlàntida, cant desè, Jacint Verdaguer

21. Virolai, Jacint Verdaguer

22. L'Atlàntida, cant u : « L'incendi dels Pirineus », Jacint Verdaguer

23. Els mestres educats, Joan Pau Giné

*****

Tornar a l'entrada

1. Admissió d'Andorra a les Nacions Unides

Aquest és el discurs del Cap de Govern Òscar Ribas va pronunciar quan Andorra va ser ofcialment admesa com a 184è estat membre de les Nacions Unides, a l'Assemblea General el 28 de Juliol del 1993.

            Excel.lentíssim Senyor Secretari General.
            Digníssims representants dels Estats.
            Senyores i senyors.

Avui és un dia històric per a Andorra. El meu país ha estat admès com a membre de l'Organització de les Nacions Unides; hem vingut aquí a Nova York per hissar la nostra bandera junt amb les dels altres països. Culminem així moltes de les aspiracions del nostre poble i tot un procés de serena i tenac transformació. Andorra ja no és un vestigi del dret feudal i medieval, sinó un Estat homologat segons els criteris del dret internacional modern. I d'aquesta manera s'ha tancat tot un secular procés de formulació jurídica que es va iniciar amb els Pariatges ara fa més de set-cents anys i ens ha conduït a la cerimònia que estem vivint.

En aquest moment, i en aquesta ocasió, és just que ho faci, i així ho faig, que tingui un especial record pels nostres dos caps d'Estat, els Excel.lentíssims Coprínceps, que han impulsat, col.laborat i acceptat la modernització institucional; i per a tots aquells dels meus conciutadans que des de l'any 1925, amb un primer intent d'aproximació a la Societat de Nacions, han lluitat per fer possible que aquest acte se celebrés.

Permetin, també, que els digui que per a mi personalment és un altíssim honor el fet de representar avui i aquí el poble andorrà i que em considero molt privilegiat de viure aquest moment i complir aquest deure tan gratificant. Perquè, avui, en assolir aquesta fita, Andorra obtè els objectius de normalització o d'integració a la comunitat internacional als quals moltes persones de la meva generació i jo mateix hem dedicat els millors anys de la nostra vida.

Vull expressar el sincer agraïment al Consell de Seguretat i al Secretari General pel suport que ens ha estat atorgat en la tramitació de la nostra entrada. I de manera molt singular, vull fer constar la nostra viva i profunda gratitud als Excel.lentíssims representants de la República francesa i del Regne d'Espanya, que, de fet, apadrinen avui l'ingrés del meu país. Els prego que facin arribar als seus Governs respectius l'expressió dels nostres sentiments, que són els que tradicionalment han marcat la nostra franca i lleial col.laboració, que estic segur que no solament es mantindrà sinó que encara s'enfortirà en el futur. I també estic convencut que, de manera semblant, es consolidarà la nostra integració en tot allò que la Comunitat Europea representa, perquè territorialment hi estem enclavats, però filosòficament i com a model de societat volem igualment estar-hi immergits.

Som un país petit però conscient del valor d'allò que és autèntic i que, en un món segons com desmesurat, la dimensió reduïda pot significar una aportació positiva d'equilibri i convivència. Quina hauria de ser la talla ideal d'un Estat? Evidentment ni l'economia ni la ciència política poden donar l'adequada resposta. Aristòtil nota, en la seva Política, que el volum de la polis ha de permetre que tothom conegui el caràcter dels altres; el territori, segons diu, ha de poder contemplar-se en la seva totalitat des del cim d'una muntanya: Andorra respon a aquestes característiques humanes i geogràfiques.

Amb altres micro-Estats del món, temem més el gegantisme polític com més lligats estem a la noció de mesura i a l'accessibilitat del fet polític, una de les característiques dels nostres costums que s'ha de salvaguardar; perquè, encara creiem d'actualitat la fórmula de Protàgores: l'home és la mesura de totes les coses. Els grecs sabien perfectament que la diferència de volum comporta una diferència de qualitat. En un món que ha de lluitar per la pau, em sembla que hi ha un espai per als que hem optat per conviure i no imposar. I, per tant, Andorra té el decidit propòsit de fer, tan modestament com es vulgui, a escala de les seves possibilitats, aquesta contribució a la pau i la cooperació mundial i també la del seu antic i present amor per la llibertat.

Som un país que no té riqueses naturals. No té cap altra forca ni riquesa que la seva gent. Som un país del Pirineu, aquesta muntanya d'Europa que no separa, sinó que és un lloc de trobada. Estimular el desenvolupament econòmic del Pirineu és una prioritat que respon a criteris de benestar, prosperitat i qualitat de vida, però també, a part de consideracions de justícia i solidaritat, a la necessitat de fixar i retenir les poblacions autòctones a la muntanya per raons d'interès general com les de conservació de la natura. Andorra no és, però, una zona deprimida. Sempre ha estat capac d'adaptar-se a les noves circumstàmscies per aconseguir un elevat nivell de renda. Amb l'adopció de la nostra Constitució de forma democràtica i l'obertura de participació en el món internacional que iniciem en aquest acte d'avui, Andorra mira el futur amb optimisme, i ho fa confiant en les seves capacitats i esperances en les noves oportunitats que té al seu abast.

En realitat som una vall. I la vall és una forma de vida. És casa, aigua i habitatge i, per tant, una comunitat a mida de la persona i de la família. Tal com les grans valls del Ganges o del Nil han estat bressol de grans civilitzacions, la nostra petita vall del Valira també ha decantat, a través de segles, una identitat nacional que no s'ha fet contra res ni contra ningú. Ans al contrari, hem estat sempre un país d'acollida i una vall oberta a tothom que hi ha vingut. És precisament des de la nostra identitat que volem l'aportació de la nostra personalitat col.lectiva. Perquè identitat i universalitat són perfectament compatibles i juntes constitueixen la sòlida base de l'intercanvi de cultures, fonament necessari per bastir un món de pau i llibertat. És per això que, per obrir-se a la projecció exterior, convé donar primer cohesió a la pròpia identitat. Tenim ben clar que per fer coses i per comunicar-les cal ser cosmopolites i políglots, però també que per ser cal aprofundir en les pròpies arrels. I les nostres són les de la cultura catalana. El català és el nostre idioma oficial. És en la llengua de Ramon Llull, Ausies March i Salvador Espriu, la qual es parla des de Fraga -a l'Aragó- fins a Maó -a l'illa balear de Menorca- i des de Salses -al Roselló francès- fins a Guardamar -a les terres meridionals del País Valencià. És en aquesta llengua, la catalana, que he vingut davant aquesta Assemblea a parlar de pau, llibertat i fraternitat.

Permetin que acabi citant la llegenda que figura en el nostre Escut nacinal - Virtus, Unita, Fortior (l'acció o la forca unida és més més forta)-, que s'adiu amb els objectius que s'han fixat les Nacions Unides.

Moltes gràcies.

Tornar a l'entrada

******

2. Màquines invisibles, AVUI, 4/6/05

Seria fantàstic viure en un món en què robots minúsculs patrullessin per l'interior de les nostres cèl·lules per advertir-nos de qualsevol malaltia abans que se'n manifestessin els símptomes... La nanotecnologia ja és una realitat que tot just comença a superar els límits de la nostra imaginació.

Héctor Ruiz

BARCELONA.- L'estrena de la darrera entrega de La Guerra de les Galàxies arriba als nostres cinemes i, de nou, omple la nostra imaginació de mons plens de robots, naus espacials i màquines extraordinàries, que conviuen amb els humans i altres formes de vida. Més enllà dels relats i les cintes de ciència-ficció, el nostre món tot just presencia el naixement d'una nova tecnologia que podria fer realitat aquestes visions, que fins ara semblaven condemnades a romandre dins les fronteres de la nostra imaginació. La nanotecnologia n'és la responsable, i els seus primers productes ja formen part de les nostres vides tot i que no en siguem conscients.
La nanotecnologia és la ciència i l'enginyeria del que és extremadament petit. Els materials que fa servir es troben a l'escala dels àtoms i les molècules, i els seus productes són tan minúsculs que de fet és impossible construir-ne de més petits. La nanotecnologia treballa amb materials d'entre 0,1 i 100 nanòmetres (un nanòmetre és 1.000 milions de vegades inferior a un metre). Per tractar d'entendre aquestes dimensions, podem pensar que un nanòmetre és per a un centímetre el que la longitud del nostre peu és per a l'amplada de l'oceà Atlàntic. Un nanòmetre és també la longitud que creixen les nostres ungles cada segon.
Aquesta és l'escala a la qual operen la major part dels processos biològics: la molècula de DNA fa uns 2 nanòmetres (nm) d'ample, les membranes de les cèl·lules uns 10 nm, els glòbuls vermells uns 7.000 nm de diàmetre... Els materials d'aquestes dimensions presenten unes propietats físico-químiques especials en comparació amb els de mides més grans. Aquestes qualitats permeten als científics obtenir noves tecnologies amb aplicacions infinites. Per exemple, la plata és un material molt apreciat en joieria perquè és inert i triga molt de temps a fer-se malbé. Tanmateix, petits grups d'àtoms de plata a escala nanoscòpica presenten una enorme capacitat catalitzadora i són efectius antibacterians. Actualment es fan servir nanopartícules de plata per crear embenatges per a les ferides.

FORCES ATÒMIQUES I NUCLEARS
Aquestes propietats són degudes fonamentalment a dos factors: com més petit és un cos, més gran és la seva superfície en comparació amb el seu volum, cosa que el fa molt més reactiu químicament; per altra banda, a aquestes escales nanoscòpiques els efectes quàntics del món atòmic -les forces que actuen a nivell atòmic i nuclear- comencen a fer-se rellevants: aquests efectes poden canviar de manera imprevisible les qualitats electròniques, magnètiques i òptiques dels materials.
En un futur no gaire llunyà, la nanotecnologia podria crear robots minúsculs, capaços d'autoreproduir-se, que patrullarien pel nostre cos i detectarien tumors incipients molt abans que comencessin a ser evidents; nanorobots que ens informarien a cada moment de l'estat de les nostres cèl·lules des del seu interior i que diagnosticarien qualsevol malaltia o alteració fisiològica molt abans que els seus efectes es fessin palesos. També s'especula amb la possibilitat de crear nanorobots autoreplicatius que campessin lliures per l'ambient i eliminessin la contaminació de l'aigua i l'aire. Essent més realistes i a curt termini, la nanotecnologia pot aportar avenços importantíssims en computació, medicina i electrònica. Per exemple, científics del departament de bioenginyeria de la Universitat Rice de Houston (EUA) han desenvolupat un possible mètode per eliminar càncers. Mitjançant la unió d'anticossos a nanopartícules d'or han aconseguit que aquestes últimes s'enganxin específicament a les cèl·lules d'un malalt i, mitjançant una radiació infraroja inofensiva, s'escalfin fins a matar les cèl·lules malignes. En el vessant mediambiental, diversos grups de recerca estan trobant aplicacions nanotecnològiques molt útils en la neteja dels residus tòxics de les aigües subterrànies, així com en la producció de noves i més eficients cèl·lules d'energia solar.
A Catalunya, el Laboratori de Recerca en Nanobioenginyeria (Crebec), ubicat al Parc Científic de Barcelona, és un centre pioner en la recerca nanotecnològica aplicada a l'àmbit de la biomedicina. Sorgeix del treball conjunt i multidisciplinari d'investigadors procedents del Centre Especial de Recerca en Bioelectrònica i Nanobiociència (CBEN) de la Universitat de Barcelona i del Centre de Recerca en Enginyeria Biomèdica (CREB) de la Universitat Politècnica de Catalunya. Josep Samitier, director del Laboratori de Recerca en Nanobioenginyeria, recorda que "fins ara s'estudiaven les molècules biològiques, per exemple les proteïnes, dins d'un context cel·lular; amb les eines desenvolupades per la nanotecnologia, som capaços de manipular aquestes molècules individualment i de fer-ne una millor determinació de les característiques". "La manipulació de molècules biològiques a aquest nivell ens permet fabricar cèl·lules sintètiques en les quals podem introduir modificacions per veure'n les conseqüències, desenvolupar nous sistemes d'administració eficient de fàrmacs, crear sistemes de detecció precoç de malalties, preparar cèl·lules per a autotrasplantaments i d'altres", explica Samitier. El laboratori, a més de realitzar una recerca puntera en aquest camp, ofereix a tots els investigadors les eines necessàries per a la fabricació i anàlisi d'estructures micro i nanomètriques, i posa a la seva disposició la plataforma de nanotecnologia, un espai totalment equipat dins el Parc Científic.

VIRUS MODIFICATS
Construir nanomàquines no és una tasca senzilla. Fins ara, els components fabricats s'han obtingut a través d'un de dos processos possibles: o bé s'han construït unint una peça rere una altra, o bé s'han aconseguit dividint estructures més grans en peces més petites. No obstant, els experts consideren que en el futur les nanoestructures s'obtindran mitjançant la utilització de maquinària molecular preexistent en els éssers vius. Així, per exemple, investigadors nord-americans de l'Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT) fan servir en l'actualitat virus modificats genèticament per construir nanopeces que es poden utilitzar per fabricar des de xips de computadores fins a nous tipus de bateries i cèl·lules solars.
La nanotecnologia ja està present en molts dels objectes quotidians que ens envolten: en els discs durs dels ordinadors, en algunes parts dels cotxes, en les ulleres de sol, en els pintallavis, en algunes eines per tallar metalls, en embenatges antibacterians, en finestres autonetejables...
A poc a poc s'obre camí a les nostres llars i el seu impacte social pot esdevenir tan revolucionari com l'aparició de la màquina de vapor o el naixement d'Internet.

Tornar a l'entrada

******

3. La gallineta

Lluís Llach

La gallineta ha dit que prou,
ja no vull pondre cap més ou,
a fer punyetes aquest sou
que fa tants anys que m´esclavitza.

I si em vénen ganes de fer-ne
em faré venir un restrenyiment,
no tindrà cap més ou calent
el que de mi se n´aprofita.

La gallina ha dit que no,
visca la revolució.

A canvi d´algun gra de blat
m´heu tret la força de volar
però, us ho juro, s´ha acabat!
Tinc per davant tota una vida

i no pateixo pel destí,
que un cop lliurada del botxí
no ha d´haver-hi cap perill
perquè m´entengui amb les veïnes.

La gallina ha dit que no,
visca la revolució.

I els galls que amb mi hauran de dormir
els triaré sans i valents,
que n´estic farta d´impotents
que em fan passar nits avorrides.

Que quedi clar per sempre més,
que jo de verge no en tinc res,
i que, posats a fer, no em ve
d´un segon restrenyiment.

La gallina ha dit que no,
visca la revolució.

Tornar a l'entrada

******

4. L'estaca

Lluís Llach

L'avi Siset em parlava
de bon matí al portal
mentre el sol esperàvem
i els carros vèiem passar.

Siset, que no veus l'estaca
on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos-en
mai no podrem caminar!

Si estirem tots, ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba
ben corcada deu ser ja.

Si jo l'estiro fort per aquí
i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podrem alliberar.

Però, Siset, fa molt temps ja,
les mans se'm van escorxant,
i quan la força se me'n va
ella és més ampla i més gran.

Ben cert sé que està podrida
però és que, Siset, pesa tant,
que a cops la força m'oblida.
Torna'm a dir el teu cant:

Si estirem tots, ella caurà...

Si jo l'estiro fort per aquí...

L'avi Siset ja no diu res,
mal vent que se l'emportà,
ell qui sap cap a quin indret
i jo a sota el portal.

I mentre passen els nous vailets
estiro el coll per cantar
el darrer cant d'en Siset,
el darrer que em va ensenyar.

Si estirem tots, ella caurà...
Si jo l'estiro fort per aquí...

Tornar a l'entrada

******

5. Arran de terra

Lluís Llach

Quan moriré porteu-me a l’Empordà,
només a l’Empordà, porteu-me a l’Empordà,
que no hi ha terra que a la meva carn
la sedueixi tant...
i abans que sigui massa tard
faig la reserva del forat.

Quan m’hi poseu feu el fotut favor
arran de terra i prou,
que aquesta plana és el dibuix dels déus
i no seré pas jo
qui trenqui el seu encert.
Ja us ho fareu si arribeu tard,
que no em moureu del meu forat.

Arran de terra per a sentir els renecs
que diu la gent d’aquí,
que diu la gent com jo
i sentir els peus dels infants que jugant
potser m’explicaran
camins que no he trobat.
Que quedi clar i ho deixo escrit
que un bon forat serà per a mi.

Arran de terra perquè si em faig pols
la pluja em dugui al riu
i amb ell anar al meu mar,
del mar a un núvol i que dolçament
sigui el llevant calent
qui em torni al meu racó.
Ja us fotreu si arribeu tard,
que no em treure del meu forat.

Quan moriré porteu-me a l’Empordà,
només a l’Empordà, porteu-me a l’Empordà,
que no hi ha terra que a la meva carn
la sedueixi tant...
i abans que sigui massa tard
reclamo el dret del meu forat.

Tornar a l'entrada

******

6. Cal que neixin flors a cada instant

Lluís Llach

Fe no és esperar,
fe no és somniar.
Fe és penosa lluita per l'avui i pel demà.
Fe és un cop de falç,
fe és donar la mà.
La fe no és viure d'un record passat.

No esperem el blat
sense haver sembrat,
no esperem que l'arbre doni fruits sense podar-lo;
l'hem de treballar,
l'hem d'anar a regar,
encara que l'ossada ens faci mal.

No somnien passats
que el vent s'ha emportat.
Una flor d'avui es marceix just a l'endemà.
Cal que neixin flors a cada instant.

Fe no és esperar...

Enterrem la nit,
enterrem la por.
Apartem els núvols que ens amaguen la claror.
Hem de veure-hi clar,
el camí és llarg
i ja no tenim temps d'equivocar-nos.

Cal anar endavant
sense perdre el pas.
Cal regar la terra amb la suor del dur treball.
Cal que neixin flors a cada instant.

Tornar a l'entrada

******

7. El bandoler

Lluís Llach

Era el segle XIX,
amb el nom d'en Joan Serra
es coneix un bandoler
per tothom en Lapera.

Li agradava la sang,
i el xiprer encara recorda
tots els crits que allà han pregat:
pietat, pietat.

- No em mateu,
que tinc dos fills i una esposa,
us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga.
No em mateu,
us demano per ma mare!
- Reseu l'últim "Crec en Déu".
- Pietat, pietat.

L'endemà,
davant la Verge del Carme,
de genolls està pregant
i a dos ciris encén la flama.
Però altre cop surt del bosc
un gemec que el vent escampa
i el botxí no escoltarà:
pietat, pietat.

- No em mateu,
que tinc dos fills i una esposa,
us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga.
No em mateu,
us demano per ma mare!
- Reseu l'últim "Crec en Déu".
- Pietat, pietat.

Però, Joan Serra,
avui t'ha mancat la sort,
dos soldats t'han pres ben fort
i ara estàs entre barrots.
L'endemà de bon matí
veu la forca preparada,
en Lapera dóna un crit,
és l'última pregària.

- Quan jo sigui ben mort
i penjat de l'alta forca
i defalleixi mon cor
i m'aneu a posar a la fossa,
que algú resi una pregària
davant la Verge del Carme
i que dos ciris tinguin flama.

Ningú no ho va fer.

Tornar a l'entrada

******

8. I amb el somriure, la revolta

Lluís Llach

M’agrada el riure dels teus ulls,
on el reflex d’una llum
em sembla un far a la marina.

I per la sort d’estar mig foll
jo m’imagino mariner
buscant recer en el teu somriure.

I així navego pel teu cos
deixant camins en el teu pit
amb la saliva dels meus llavis.

Per dir-te:

Amb el somriure, la revolta.
Així t’espero i t’imagino
i en l’horitzó de la mirada
el gest utòpic que et reclama.

I em faré au si tu ets el vent
o seré proa de vaixell
si tu ets la dansa de les ones.

Que per la sort d’estar mig foll
en la tristor i la soledat
vaig dibuixant la teva forma.

I avui navego pel teu cos
deixant camins en el teu pit
amb la saliva dels meus llavis.

Per dir-te:

Amb el somriure, la revolta.
Així t’espero i t’imagino
i en l’horitzó de la mirada
el gest utòpic que et reclama.

Que vull trobar amb tu el camí dels estels
per llançar els somnis contra el temps.
Buscar el coratge perdurant en l’intent.
Així t’espero i així em tens.

I en la bellesa un far per un món més bell,
i en el desig el risc valent.
L’amor un pas per descobrir-me molt més,
així t’espero i així em tens.

Tornar a l'entrada

******

9. Itaca

Lluís Llach

I
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.

II
Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III
Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.

Tornar a l'entrada

******

10. La casa que vull

La casa que vull,
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.

Que hi dugui un camí
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.

Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.

Que al temps de l'estiu
níui l'oreneta
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.

Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.

Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.

Tornar a l'entrada

******

11. La mula sàvia

Lluís Llach

La mula d’en Joan em comentava:
Ja sé que potser sóc massa mula
però si faig cas de les lectures
veig el futur negre per a en Joan.
Si la meva psique de mula no em falla
sento un niu de trampes conceptuals.

Pactisme només vol dir que aquell que mana
pot donar-te més ració d’userda;
tu, a canvi, encara et fas i et sents més mula,
i has d’estirar el carro molt més fort.
No és que estigui contra el masoquisme
però, per vici, em posa el morro fort.

Allò del centralisme democràtic,
això sí que me fa petar de riure;
és com dir que quan foto una cossa
té la gràcia d’un somrís ben fet.
Jo que conec prou les meves cosses,
val a dir de pas que en Joan també,
per més que m’esforci no hi ha manera
que em pugui empassar aquest invent.

Per a mi el treball sempre és un càstig,
menys per a aquell que s’hi realitza.
I quan sento que l’esquerra programa
més augment de la productivitat,
vol dir que, per a en Joan, el càstig
fàcilment pot ser encara més llarg.
Si el sistema és un llum d’oli
i la flama el capital,
no entenc massa l'estratègia
de posar oli al fanal.

Vaig mirar-me fix aquella mula
tot dient: "Lluís cal fotre el camp";
i mentre anava cap a Verges
no em treia del cap l’animal.
Ja només aquesta em faltaria
que, per culpa d’una mula sàvia,
tingués dubtes sobre aquests vells dogmes
que ja he après d’uns altres animals.

Com a darrera conclusió,
si mai he de fer de pagès,
no em busqueu amb una mula.
Compraré un tractor modern.

Tornar a l'entrada

******

12. No abarateixis el somni

Lluís Llach

No abarateixis el somni,
res més que això tinc per dir-te, si vols.
No abarateixis el somni,
que és com l’estel que hi ha al fons del camí.

Si cal, refarem tots els signes
d’un present tan difícil i esquerp,
però no abarateixis el teu somni mai més.

Que ens han fet preu per viure
i el viure a voltes té el preu de dir prou.
Prou de renúncies mediocres
que no ens permeten la història dempeus.

Si cal, conviurem la misèria,
però ha de ser sense engany, dignament,
prou d’amenaces innobles
amb la fam i el tronar dels canons.

No abarateixis el somni,
el teu estel que hi ha al fons del camí,
no abarateixis el somni
o et donaràs per menyspreu tu mateix.

Tornar a l'entrada

******

13. Somniem

Lluís Llach

SOMNIEU.
És clar que sí, somniem constantment.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
TENIU MASSA PRESSA.
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.

SOMNIEU.
Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
EXIGIU.
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.

I tanmateix,
i tanmateix, millor així,
millor un poble que es mou,
encara que, a vegades, precipitat,
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
encara que, a vegades, sublim,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos.
Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar:
somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis,
somniem fins l’inimaginable.
Somniem sempre,
i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar
en nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot,
i ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible,
volem el possible per a arribar a l’impossible;
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmesos al càlcul dels ordenadors d’interessos;
per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...

SOMNIEU.
És clar que sí! constantment, somniem sempre.
Si en dieu: ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.
Si ens dieu: VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.
Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.

Tornar a l'entrada

******

14. Venim del nord, venim del sud

Lluís Llach

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no creiem en les fronteres
si darrera hi ha un company
amb les seves mans esteses
a un pervindre alliberat.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no ens mena cap bandera
que no es digui llibertat,
la llibertat de vida plena
que és llibertat dels meus companys.
I volem ser per caminar
i caminar per poder ser.

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no sabem himnes triomfals
ni marcar el pas del vencedor,
que si la lluita és sagnant
serà amb vergonya de la sang.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
seran inútils les cadenes
d’un poder sempre esclavitzant,
quan és la vida mateixa
que ens obliga a cada pas.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

Tornar a l'entrada

******

15. Vinyes verdes vora el mar

Josep Maria de Segarra

musicat i cantat per Lluís Llach

            Vinyes verdes vora el mar,
2          ara que el vent no remuga,
            us feu més verdes i encar
4          teniu la fulla poruga,
            vinyes verdes vora el mar.

6          Vinyes verdes del coster,
            sou més fines que la userda.
8          Verd vora el blau mariner,
            vinyes amb la fruita verda,
10        vinyes verdes del coster.

            Vinyes verdes, dolç repòs,
12        vora la vela que passa ;
            cap al mar vincleu el cos
14        sense decantar-vos massa,
            vinyes verdes, dolç repòs.

16        Vinyes verdes, soledat
            del verd en l’hora calenta.
18        Raïm i cep retallat
            damunt la terra lluenta ;
20        vinyes verdes, soledat.

            Vinyes que dieu adéu
22        al llagut i a la gavina,
            i al fi serrellet de neu
24        que ara neix i que ara fina...
            Vinyes que dieu adéu !

26        Vinyes verdes del meu cor...
            Dins del cep s’adorm la tarda,
28        raïm negre, pàmpol d’or,
            aigua, penyal i basarda.
30        Vinyes verdes del meu cor...

            Vinyes verdes vora el mar,
32        verdes a punta de dia,
            verd suau de cap al tard...
34        Feu-nos sempre companyia,
            vinyes verdes vora el mar !

Tornar a l'entrada

******

16. Els segadors

Himne nacional català

Catalunya triomfant

tornarà a ser rica i plena,

endarrera aquesta gent,

tan ufana i tan superba.

Bon cop de falç !

Bon cop de falç, defensors de la terra !

Bon cop de falç !

Ara és hora segadors,

ara és hora d'estar alerta,

per quan vingui un altre juny

esmolem ben bé les eines.

Bon cop de falç !

Bon cop de falç, defensors de la terra !

Bon cop de falç !

Que tremoli l'enemic

en veient la nostra ensenya.

Com fem caure espigues d'or,

quan convé seguem cadenes.

Bon cop de falç !

Bon cop de falç, defensors de la terra !

Bon cop de falç !

*****

            Els Segadors és l'himne nacional de Catalunya des de final del segle XIX. El text literari actual és degut a Emili Guanyavents i data de 1899. Utilitza elements de la tradició oral que ja havia recollit anteriorment l'escriptor i filòleg Manuel Milà i Fontanals el 1882. La versió musical és de Francesc Alió, que la compongué l'any 1892 adaptant la melodia d'una cançó ja existent. Cal, doncs, veure darrera l'himne una primitiva cançó nascuda arran dels fets històrics de 1640: la guerra dels catalans contra el rei Felip IV, en la qual els pagesos protagonitzaren episodis importants.
            L'himne té les característiques d'una crida aferrissada a la defensa de la llibertat de la terra. Solemne i ferm, uneix voluntats a favor de la supervivència d'un poble que proclama la seva realitat nacional.
            Per la llei del Parlament de Catalunya de 25 de febrer de 1993, Els Segadors va ser declarat himne nacional de Catalunya. L'enregistrament oficial sonor fou realitzat i divulgat l'any 1994.

Tornar a l'entrada

******

17. Catalunya, comtat gran

Lluís Llach

Catalunya, comtat gran,
qui t'ha vist tan rica i plena!
Ara el rei Nostre Senyor
declarada ens te la guerra.

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!

Lo gran comte d'Olivars
sempre li burxa l'orella:
- Ara es hora, nostre rei,
ara es hora que fem guerra.-

Contra tots els catalans,
ja veieu quina n'han feta:
seguiren viles i llocs
fins al lloc de Riu d'Arenes;

n'han cremat un sagrat lloc,
que Santa Coloma es deia;
cremen albes i casulles,
i caporals i patenes,
i el Santíssim Sagrament,
alabat sia per sempre.

Mataren un sacerdot,
mentre que la missa deia;
mataren un cavaller,
a la porta de l'església,
en Lluís de Furrià,
i els àngels li fan gran festa.

Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre:
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.

Del vi que no era bo,
n'engegaven les aixetes,
el tiraven pels carrers
sols per regar la terra.

A presencia dels parents
deshonraven les donzelles.
Ne donen part al Virrei,
del mal que aquells soldats feien:

- Llicència els he donat jo,
molta més se'n poden prendre.-
Sentint resposta semblant,
enarboren la bandera;
a la plaça de Sant Jaume,
n'hi foren les dependències.

A vista de tot això
s'és avalotat la terra:
comencen de llevar gent
i enarborar les banderes.

Entraren a Barcelona
mil persones forasteres;
entren com a segadors,
com érem en temps de sega.

De tres guàrdies que n'hi ha,
ja n'han morta la primera;
ne mataren al Virrei,
a l'entrant de la galera;
mataren els diputats
i els jutges de l'Audiència.

Aneu alerta, catalans;
catalans, aneu alerta:
mireu que aixís ho faran,
quan seran en vostres terres.

Anaren a la presó:
donen llibertat als presos.
El bisbe els va beneir
Amb la ma dreta i l'esquerra:

- On es vostre capità?
On és vostre bandera?-
Varen treure el bon Jesús
Tot cobert amb un vel negre:

- Aquí és nostre capità,
aquesta es nostre bandera.-
A les armes catalans,
Que ens ha declarat la guerra!

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!

Tornar a l'entrada

******

18. La balanguera

Himne de les Illes Balears

La Balanguera misteriosa,

com una aranya d'art subtil,

buida que buida sa filosa,

de nostra vida treu el fil.

Com una parca bé cavil·la

teixint la tela per demà.

La Balanguera fila, fila,

la Balanguera filarà.

Girant l'ullada cap enrere

guaita les ombres de l'avior,

i de la nova primavera

sap on s'amaga l'avior,

i de la nova primavera

sap on s'amaga la llavor.

Sap que la soca més s'enfila

com més endins pot arrelar.

La Balanguera fila, fila,

la Balanguera filarà.

De tradicions i d'esperances

tix la senyera pel jovent,

com qui fa un vel de noviances

amb caballeres d'or i argent.

De la infantesa qui s'enfila,

de la vellura que se'n va.

La Balanguera fila, fila,

la Balanguera filarà.

Tornar a l'entrada

******

19. L'emigrant

Jacint Verdaguer

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s'allunya
d'enyorança es mor.

I
Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau,
jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!

II
¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?
mes ai, mes ai ! ¿on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.

III
Adéu, germans: adéu-siau, mon pare,
no us veure més!
Oh! si al fossar on jau ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh mariners, lo vent que me'n desterra
que em fa sofrir!
estic malalt, mes ai! tornau-me a terra,
que hi vull morir!

Tornar a l'entrada

******

20. Desè cant de l'Atlàntida

Jacint Verdaguer

Morí; i, de la despulla del cos sa ànima salva,
vers l'esbart de ses filles, les plèiades, volà
dret als aurífics porxes endomassats de l'alba,
des d'a on, condolides, allarguen-li la mà.

Sanglotejant les altres aguaiten la coloma,
amunt, amunt, tan d'hora pujar-se'ls-en al cel;
aprés, a l'esboirar-se de llàgrimes la broma
que l'encortina, veuen parpellejar un estel.

És Hèsper, que a l'Aurora badar sol les parpelles
ans d'aclucar les seves son ull enlluernat;
i, al vespre, apar que sembre de voliors d'estrelles
lo cel, seguint lo ròssec del sol ja tramuntat.

Perquè diu l'hora, al pondre's, dels somnis i amoretes
en l'argentí hemisferi, quadrant del Criador,
i és de mirar dolcíssim, donaren-li els poetes
l'escaigut nom de Venus, deessa de l'amor.

Per l'ull serè d'un àngel la prenen les pastores,
mes los brillants que rosen llurs polsos al matí
diuen que són, Hesperis, les llàgrimes que plores,
tos ulls al despedir-se de l'espanyol jardí.

A sos fills i nissaga, deixà'ns la dolça lira;
lo grec degué afegir-hi vibrantes cordes d'or,
puix quan canta les guerres i quan d'amor sospira,
desvetlla encara els somnis o tempestats del cor.

Font que del cel adolles la música a la terra,
oh lira!, vessa encara tos càntics matinals;
escampa'ls com niuada d'aucells pel pla i la serra,
i canta-li a ma pàtria sos mai escrits annals.

Així com los plançons se semblen al vell roure,
al domador de monstres retiren los fills seus;
és fama que la terra llurs néts faran somoure,
com gòndola al posar-hi son timoner los peus.

Un dia els deia (tendres minyons eren encara)
que, al saltar de la falda de Montjuïc al mar,
una ciutat bastir-hi jurà, que se'n parlara:
- Anem-hi!- tots responen-, vos hi venim a aidar.

(fragment)

Tornar a l'entrada

******

21. Virolai

Jacint Verdaguer

Rosa d'abril, morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·luminau la catalana terra;
guiau-nos cap al cel.

Amb serra d'or los angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau;
Reina del cel que els serafins baixaren,
dau-nos abric dins vostre mantell blau.

Alba naixent d'estrelles coronada,
ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s'és posada,
lo sol sos raigs vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols estrella d'Orient,
siau pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors lo port de salvament.

Donau consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai los cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
tornau a Déu los cors que l'han deixat.

Mística font de l'aigua de la vida,
rajau del cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixau-li per florida;
feu-ne, si us plau, lo vostre paradís.

Ditxosos ulls, Maria, los que us vegen!
ditxós lo cor que s'obre a vostra llum!
Rosa del cel que els Serafins voltegen,
a ma oració donau vostre perfum.

Cedre gentil del Líbano corona,
arbre d'encens, palmera de Sion,
lo fruit sagrat que vostra amor nos dóna
és Jesucrist, lo Redemptor del món.

Amb vostre nom comença nostra història,
i és Montserrat lo nostre Sinaí;
sien per tots l'escala de la Glòria
eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d'abrìl, morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·luminau la catalana terra;
guiau-nos cap al cel.

Tornar a l'entrada

******

22. Cant 1. L'incendi dels Pirineus

Jacint Verdaguer

(L'enfonsament de l'Atlàntida)

Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra?
En altre temps d'alegres Hepèrides fou hort;
encara el Teide gita bocins de sa desferra,
tot braolant, com monstre que vetlla un camp de mort.

Aquí els titans lluitaven, allà ciutats florien;
pertot càntics de verges i música d'aucells;
ara en son palau de marbre, les fosques s'hi congrien
i d'algues se vesteixen les prades dels anyells.

Aquí estengué sos marges lo continent hesperi;
quins mars foren ses fites, ningú ho sap;
lo sol, però, que mida d'un colp d'ull l'hemisferi
era petit per veure'l a pler de cap a cap.

Era el jou d'or que unia les terres ponentines
i, cor de totes elles, com una font del paradís,
los dava clares aigües a beure i argentines,
i en sos immensos braços dormia el món feliç.

Per ella es trametien, com per un pont amplíssim,
d'un maig etern en ales, ses cries i llavors,
aucells de ros plomatge, de refilet dolcíssim,
dels aromers la flaire, cantúries i tresors.

Rei n'era l'Atlas, aquell qui de la blava volta
los signes a una esfera de jaspi trasplantà,
i del sol i de l'astre que més lluny giravolta
la dansa misteriosa i harmònica explicà.

Per ço, dels fills de Grècia la somiosa pensa
lo veia com muntanya, tot coronat d'estels,
i ajupit, sens decaure, davall sa volta immensa,
servant amb ferma espatlla la màquina dels cels.

En gegantesa i muscles sos fills li retiraren
mes com un got de vidre llur cor fou trencadís,
puix aprés que els reialmes i tronos revoltaren,
també el de Déu cregueren seria escaladís.

Mes una nit bramaren la mar i el tro; de trèmol
com fulla en mans de bòrees, l'Europa trontollà,
i, despertada a punta de dia al terratrèmol,
d'esglai cruixint-li els ossos, no veia el món germà.

I assaborint lo tebi record de ses abraços,
semblava viuda dir-li: -Oh, Atlàntida! a on ets?
Com solia, ahir vespre m'endormisquí en tos braços,
i avui los meus no et troben, d'esgarrifança freds.

On ets?- I ai!, on l'hermosa solia els cors atraure,
lo pèlag responia: -Jo l'he engolida anit;
fes-te enllà! entre les terres per sempre em vull ajaure;
ai d'elles!, ai!, si m'alço per aixamplar mon llit!-

Li carrega feixuga l'Omnipotent sa esquerra,
i el mar d'una gorjada cadavre l'engolí,
restant-li sols lo Teide, dit de sa mà de ferre
que sembla dir als homes: -L'Atlàntida era ací!-

L'INCENDI DELS PIRINEUS

Al temps que el gran Alcides anava per la terra,
Tot escombrant-la amb clava feixuga, arreu-arreu,
De bords gegants i monstres que a Déu movien guerra,
En flames esclatava nevat lo Pirineu.

Des d'on lo sol al nàixer ja daura ses boscúries,
Amb brams i cruixidera l'incendi, a coll del torb,
Duia sos rius de laves a Roncesvalls i Astúries
Sens ésser-li congestes, torrents, ni colls, destorb.

Apar serpent immensa, d'escata vermellosa,
Que a través d'Europa, d'un mar a l'altre mar,
Respirant fum i flames, passàs esgarrifosa
Son cabell de guspires i foc a rabejar.

I avant, ronca, assaïna i udola, amb sa alenada
Cremant com teranyines los núvols de l'hivern;
De cingle en cingle, passa les valls d'una gambada,
Vessant-hi com un cràter les fames de l'infern.

Tot cabdellant arbredes, penyals del cim rodolen,
Rost avall freixes cruixen i faigs esbocinats,
I la fumera i flames amunt se caragolen
Amb quera i pols del rònecs albergs enderrocats.

Al veure que ses llàgrimes no poden apagar-los,
Girant-s'hi s'escabellen i fugen los pastors;
Al llur darrere belen anyells, i, sense tocar-los,
Fugen amb ells óssos i llops udoladors.

Així en fugia el moro quan amb un riu de ferro
Aquells turons nos duien lo crit del brau Roldan,
Ensems que amb l'amenaça de mort i de desterro,
Son mall volà on Esterri l'aguaita tremolant.

Ni a l'àliga li valen les d'or potentes ales;
Prop del cel, on s'enlaira com a penjar-hi el niu,
L'eixalen roges flames, i cau, i amb les cucales
I cisnes de les aigües les cou l'incendi viu.

Branca d'un torb de brases arrasador, estanya
La conca amb sos vilatges, la serra amb sos pinars;
Fins les marines vores, franja d'argent d'Espanya,
Les renillantes ones pledegen a les mars.

Teixons, isards i daines per la drecera empaita,
pel clot s'entortelliga, bota del pla al turó,
al davallant cpbussa lo còdol que hi aguaita
i se l'endú per ròssec fet cendres i carbó.

I el que entre Espanya i França toreja, mur de roca,
de neu i de tempesta vestit, com braç de Déu,
de l'estrellada tenda los blaus domassos toca,
muntat d'altre de brases horrible Pirineu.

Tornar a l'entrada

******

23. Els mestres educats

Joan-Pau Giné

Els mestres educats són aquellos que riuen
Quan tot parlant t'escapa un mot de català
Els mestres educats són aquellos que diuen
Que cal parlar francès i sobretot callar
Els mestres educats són aquellos que creuen
Que ja ho saben tot, fan com el capellà
Els mestres educats són aquellos que treuen
Gats vius de gates mortes* i parlen per parlar